El debat successori s'obre pas al PP
Rajoy manté, malgrat el cas Bárcenas, prou suport intern per controlar el relleu ordenat del lideratge
Barcelona"El primer ministre Rajoy, jutjat culpable pels espanyols", titulava dies enrere el diari francès Libération . "La successora de Rajoy? La dona més poderosa en la política espanyola", escrivia el setmanari alemany Der Spiegel sobre Soraya Sáenz de Santamaría. La premsa europea no només no estalvia crítiques al cap del govern sinó que comença a fixar-se en els possibles recanvis, tot i que el PP té una majoria absoluta sòlida que fa impensable un avançament electoral. Quan el debat successori s'instal·la a l'agenda pública, fins i tot traspassant fronteres estatals, es fa molt difícil d'aturar. La Moncloa ha de decidir si opta per esperar que escampi o bé s'arremanga i prova de liderar una voladura controlada per canviar de candidat en les pròximes eleccions sense fer gaire trencadissa.
Amb un lideratge tou que treu de polleguera la vella guàrdia d'Aznar, durant els últims anys Mariano Rajoy s'ha anat construint un partit a mida, renovant els quadres dirigents i provant de penjar l'etiqueta de centre reformista al seu projecte. Es tractava de girar full a la duresa ideològica amb què havia guiat l'oposició entre el 2004 i el 2008, i que li va donar molts mals resultats. Un cop guanyat el congrés del PP de fa cinc anys a València, es va dedicar a projectar noves cares -per quan la dreta tornés al govern- i a canviar els presidents de la majoria de federacions territorials. En el primer grup, en què molts són advocats de l'Estat amb carnet del PP, hi destaquen Soraya Sáenz de Santamaría, José Luis Ayllón i Alfonso Alonso. En el segon, polítics nascuts als anys seixanta com Alberto Nuñez Feijóo, María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho, i gent més jove com Arantza Quiroga. És la generació que haurà de prendre el testimoni en una operació que s'anirà gestant en aquest mandat.
En deute amb Rajoy
En un partit tan jerarquitzat com el popular, tots aquests noms que comencen a sonar en les travesses successòries saben que deuen la seva posició, en bona mesura, a la voluntat de Rajoy. Això explica que de manera general facin pinya amb el seu president davant l'escàndol Bárcenas, un fet que a Rajoy li permet presumir d'estabilitat a Brussel·les i davant dels grans empresaris. Els únics que planten cara són els fidels d'Esperanza Aguirre, si bé amb menys força que en altres ocasions. Saben que els presumptes delictes de l'extresorer del PP vénen de lluny, quan ells tenien càrrecs de responsabilitat. A més, l'hereu polític de l'expresidenta de Madrid, Ignacio González, necessita una treva amb la cúpula del carrer Génova si vol ser l'escollit per optar a la reelecció. Tot plegat suavitza l'embranzida.
En aquest compàs d'espera, pendents de la compareixença del president dijous que ve al Congrés davant les acusacions de Luis Bárcenas, els possibles successors comencen a mesurar les seves forces. A la vicepresidenta l'avalen les quotes de poder que ha anat guanyant dins l'executiu, des del control del CNI fins a la coordinació econòmica. El seu rol l'ha obligat a gestionar enfrontaments entre ministeris, com el que han mantingut Hisenda i Indústria per la reforma energètica. No és estrany que hagi cridat l'atenció d'Helene Zuber, periodista de Der Spiegel ,que té un excel·lent coneixement de la vida política espanyola. Amb una bona oratòria parlamentària, el punt flac de Sáenz de Santamaría és la falta de control sobre el partit, pilotat per Cospedal. Arribat el moment, la presidenta castellano-manxega i número 2 del PP, que pel càrrec té més relació amb militants de base, juga amb avantatge a l'hora d'aconseguir suports en els òrgans directius de la formació. La seva contundència en el cas Bárcenas la reforça.
En la cursa successòria, s'hi manté també ben posicionat Nuñez Feijóo. El president gallec, que va créixer a l'ombra d'històrics com Manuel Fraga i José Manuel Romay Beccaría, manté una bona sintonia amb Rajoy i l'avalen dues victòries electorals. Però el seu discurs més centrista i heterodox -no amaga haver votat el PSOE el 1982- desperta recels entre l'ala més dretana del partit.
L'opció dels sectors més durs
Per aquests sectors, el president de Madrid, Ignacio González, seria una opció de futur si Aguirre s'autodescartés. No obstant això, tot i l'esmena a la totalitat d'Aznar a Rajoy, no hi ha encara una ofensiva articulada per ser alternativa. Cal tenir present que Ana Botella, qüestionada per la seva gestió, necessita més que mai l'aval de la direcció per ser la candidata a l'alcaldia de la capital espanyola. En aquesta partida, l'opinió d'Alberto Ruiz-Gallardón serà essencial. De fet, el ministre de Justícia, tot i haver assegurat que no es postularà per ser el relleu de Rajoy, encara no ha dit l'última paraula. Com deia un exdirigent conservador, en política la paraula mai vol dir de moment .
