Sense eines per atendre els emigrants catalans

Brussel·les."Abans es parlava d'on quedar per veure el Barça i ara de com trobar feina". La reflexió és d'Antoni Torras, que coneix bé la situació de l'emigració catalana a Brussel·les. Ell viu a Bèlgica des del 2001 i, com a editor de la pàgina web Catalans al Món a la ciutat, ha seguit el periple de moltes persones que han provat de buscar sort en aquell país. D'ençà que va començar la crisi econòmica el fenomen s'ha disparat i ha obligat els casals catalans a oferir una assistència laboral a la qual no estaven acostumats i que, d'entrada, tampoc els corresponia fer. Ells s'han convertit en el primer punt de referència de molts dels que marxen de casa amb una maleta i amb l'esperança d'aconseguir el salari que no troben a Catalunya. Els llums d'alarma ja s'han encès.

Les xifres són contundents: prop de 50.000 catalans han emigrat des del 2008. Als consolats espanyols hi ha censats 203.250 ciutadans del Principat, una xifra que suposa un increment del 9% entre el 2011 i el 2012, segons les dades de l'INE facilitades per la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC). Això no inclou ni els catalans que han marxat a altres territoris de l'Estat ni els que s'han nacionalitzat en altres estats. Hi ha, a més, un gruix important de persones que viuen fora i que, per motius diversos, no ho fan constar en cap registre oficial. Aquests s'escapen de les estadístiques.

L'alça continuada que es detecta en els últims temps també es tradueix en les remeses que els emigrants catalans envien a casa. L'estimació és que el 2012 la comunitat resident a l'exterior va transferir 582,7 milions cap al país. Fins fa ben poc això semblava només una realitat exclusiva dels immigrants que han vingut a treballar a Catalunya.

Per cridar l'atenció sobre aquesta onada migratòria, un fet nou des dels 60 i 70, el 28 de febrer els casals catalans d'Essen, Hamburg, Brussel·les, Luxemburg, Frankfurt, Colònia i Lausana van fer arribar conjuntament una carta al secretari d'Afers Exteriors del Govern, Roger Albinyana, per plantejar-li la necessitat de trobar solucions.

Professionalitzar l'ajuda

Les reflexions que hi feien provenien d'una reunió dedicada específicament a aquest tema que s'havia fet uns dies abans. En el document, els firmants admeten que accepten com un "deure moral envers Catalunya i les persones amb dificultats assumir aquesta realitat i intentar fer-hi front". Ara bé, recorden que les subvencions que reben són per a tasques culturals i lingüístiques i que, per tant, s'hauria d'obrir una nova via d'ajudes per professionalitzar l'atenció als nouvinguts, creant la figura de l'orientador, fent protocols d'acollida, editant guies per ajudar a trobar feina...

També aposten perquè, malgrat les limitacions pressupostàries, des de les delegacions de la Generalitat a l'exterior es tingui una actitud "més receptiva i col·laboradora amb les entitats" civils que fan de dic de contenció per donar un cop de mà a tothom que ho necessita.

Però la preocupació d'aquestes organitzacions va més enllà de la urgència per parar el cop. "L'emigració no és sempre una història d'èxit", avisen en la carta que la presidenta del Centre Català de Brussel·les, Elvira Ballesta, i el vicepresident del Centre Català de Luxemburg, Antoni Montserrat, van lliurar personalment a Albinyana.

Recorden, per exemple, que és un risc fer una "presentació idíl·lica" del mercat de treball en països com Alemanya -un dels principals destins- des dels mitjans de comunicació públics. Una prova de l'interès que desperta la locomotora europea és el memoràndum firmat, fa una dies, entre els governs de Madrid i Berlín sobre formació professional i mobilitat.

La FIEC ja alertava, el gener del 2012, d'un grup "cada cop més nombrós" d'emigració que defineix com a "espontània" i que té com a destí els països de la UE, aprofitant la lliure circulació de persones. Molts "se'n van a l'aventura sense un contracte de treball previ". Davant d'aquesta realitat, tothom als casals catalans coincideix en una idea: "S'ha de saber força bé, i abans de marxar, la llengua del país on van", afirma Ballesta a l'ARA. El Jaume Bardolet fa anys que viu a Bèlgica. Coneixedor de la problemàtica, diu, categòric: "Avui el que no parla la llengua del país no té absolutament cap possibilitat de trobar-hi feina".

Un altre element a tenir en compte és que el perfil de qui fa el cop de cap i marxa a provar sort ha canviat. Bardolet explica: "Així com fa uns anys eren joves d'entre 22 i 25 anys que buscaven feina sortint de la universitat, avui són majoria els que tenen entre 30 i 35 anys i certa experiència laboral però han perdut la feina i l'esperança de trobar-ne a casa".

Canvia el perfil d'emigrant

Antoni Torras també assegura que si abans eren persones que feien el pas per millorar professionalment i tornar a casa al cap d'un temps, ar hi van "persones rebotades amb el mercat laboral". "Abans la gent no emigrava, s'expatriava", resumeix. I ara això ja no és així. Un paisatge de fons que, segons expliquen els que viuen el dia a dia d'aquests casos, sovint obliga persones amb altes qualificacions a encadenar beques i pràctiques durant molt temps.

Es tracta d'un moviment nou, que per ara sembla imparable i que requereix una política d'emigració global, que doni la màxima informació possible des de Catalunya i faciliti els recursos necessaris a les delegacions de la Generalitat. Això alleujaria la pressió sobre els casals. Una preocupació que van fer arribar personalment al president de la Generalitat, Artur Mas, en la visita que va fer a la capital comunitària el dia abans de Sant Jordi.

El Consell de Comunitats Catalanes a l'Exterior abordarà aquest tema en la reunió que faran, si no hi canvis d'agenda, a finals de setembre a Brussel·les.