Anàlisi

Una qüestió de nacionalisme espanyol

La reforma permet al PP reconnectar amb un electorat que acumula retrets al partit

El 3 de maig del 2006, l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va intervenir a la comissió general de les comunitats autonòmes al Senat. Hi defensava l'Estatut que s'estava tramitant. Entre els arguments que va posar sobre la taula hi havia la necessitat de clarificar les competències per reduir "l'exagerada conflictivitat entre govern central i Generalitat". En el debat hi va prendre part també Esteban González Pons, avui vicesecretari general del PP i en aquell moment conseller portaveu de l'executiu valencià. Va expressar el vot contrari a la reforma catalana perquè no havia estat consensuada amb el partit de Mariano Rajoy i perquè trencava el "concepte constitucional de la unitat d'Espanya". És a dir, forma i fons. Procediment i ideologia.

Com s'ha vist amb el pas dels anys, el caràcter instrumental del text estatutari -una eina per millorar l'entesa entre administracions- no era una prioritat per a la dreta espanyola. Els reiterats incompliments de Madrid, per exemple amb l'addicional tercera, ho evidencien. En l'estratègia de desgast incessant del govern socialista, dictada per la FAES, l'educació hi tenia un lloc destacat. D'una banda, permetia al PP carregar contra la immersió lingüística a Catalunya, reforçant un perfil polític dur. De l'altra, li servia per acusar el PSOE, i de manera especial Alfredo Pérez Rubalcaba, del fracàs escolar que es traduïa en xifres dramàtiques d'atur juvenil. Amb el perfum de la majoria absoluta a tocar, el 2010 Rajoy va donar l'esquena al pla educatiu que els oferia el ministre Ángel Gabilondo, al·legant, entre altres coses, que no es capgirava el model de la Logse i que es mantenia la presumpta situació d'inferioritat de la llengua castellana a les escoles del Principat.

Una llei de consum intern

Un cop a la Moncloa, el nou president espanyol s'ha trobat atrapat entre aquells dos principis que al·legava el 2006. Entre el fons i la forma. Ara ha hagut d'optar entre ser fidel al discurs recentralitzador i conservador promès a les bases durant molt de temps -alimentat pel seu entorn mediàtic i per la Conferència Episcopal Espanyola- o bé coure una llei a foc lent que tingui el vistiplau del gruix dels partits i de la comunitat educativa. El ministre Wert ha triat el primer camí, el del buldòzer, malgrat que abans d'arribar al ministeri del carrer Alcalá havia defensat sempre un pacte d'estat. Si ha triat la ideologia, encaixant la contestació social, és perquè el PP té poc marge de maniobra. Enmig de tants incompliments del programa electoral, la Lomce li permet reconnectar amb part del seu electorat, molest per la política econòmica i per l'antiterrorista. A més, a diferència de la reforma de la llei de l'avortament, no genera divisions internes. Permet, fins i tot, neutralitzar els que, com l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre, voldrien anar més enllà i recuperar per a l'Estat les competències transferides. És també una via per tapar la fuga de vots a UPyD. No és, doncs, un projecte legislatiu amb vocació de pervivència, sinó més aviat un pla de supervivència del nacionalisme espanyol aprofitant el sotrac de la crisi.