ANÀLISI

Les urnes premien els lideratges partidaris de trencar amb el 78

Rajoy, Rivera i Mas en surten debilitats; Iglesias, Junqueras i Colau, reforçats

Les esquerdes al sistema del 1978 s’obren per l’esquerra. Tot i la victòria del PP a l’Estat, el paisatge postelectoral és el del reforçament del progressisme rupturista -Podem i ERC- i l’eixamplament del nombre de diputats al Congrés que són favorables a un referèndum acordat a Catalunya. Els electors han acabat amb la majoria absoluta de Mariano Rajoy, cosa que obliga els partits a buscar aliances i, per tant, a redefinir les polítiques econòmiques, socials i territorials que s’han aplicat durant la legislatura passada. El temps de governar a cop de decret llei és història.

Aquest nou escenari de repartiment de poder, inèdit en la democràcia espanyola, passarà factura a alguns lideratges i n’avalarà uns altres, amb conseqüències que es començaran a notar ben aviat.

RAJOY NO HA RECTIFICAT A TEMPS. El líder del PP no ha volgut veure, durant aquests quatre anys, que la crisi que patia Espanya era política. És a dir, que no es taparia quan pugés la marea de l’economia. La desigualtat - les cicatrius socials d’uns anys tan durs -, sumada als escàndols de corrupció i els símptomes de fatiga de moltes institucions (començant per la monarquia) han anat erosionant un lideratge encapsulat en la solitud de la Moncloa, incapaç de teixir acords amb la resta de formacions tot i tenir majoria absoluta. En la campanya, els assessors de Rajoy han intentat contra rellotge recuperar la distància perduda amb la societat, venent una imatge afable del president. Han arribat tard i no han esquivat un fort vot de càstig, esmorteït (d’això s’ha servit) per la fragmentació de l’esquerra.

SÁNCHEZ AGUANTA PERÒ EN SURT TOCAT. En aquesta jornada electoral es dirimia l’hegemonia a l’esquerra espanyola. Si bé el candidat del PSOE pot alçar el trofeu (important) de continuar sent la segona força al Congrés, el cop psicològic que ha rebut de Podem és dur. Només cal recordar que Joaquín Almunia va dimitir la mateixa nit electoral, l’any 2000, després d’haver obtingut 125 escons. Sánchez - que no ha passat la prova del cotó fluix al seu lideratge novell - s’ha quedat per sota dels 110 d’Alfredo Pérez Rubalcaba el 2011. No serà un mandat fàcil per als socialistes, en un Congrés en què, si vol pactar a la seva esquerra, haurà de reconèixer l’Espanya plurinacional.

IGLESIAS ES MUSCULA PER AL FUTUR. Ahir Podem es va fer adult. Per si en quedava cap dubte, el partit de Pablo Iglesias va certificar que no era només l’expressió política de la indignació del 15-M sinó que els espanyols l’han vist com a alternativa de canvi. Els bons resultats, impulsats a Catalunya, suposen un gir històric: per primera vegada, la defensa desacomplexada del dret a l’autodeterminació no ha penalitzat una força estatal. Amb molt d’esforç, el comunista Alberto Garzón, que també avala l’exercici del dret a decidir, ha aconseguit dos diputats. I per Madrid. La nova esquerra espanyola gira full al paper de crossa que ha fet IU i té base per somiar a fer el sorpasso al socialisme tradicional.

RIVERA NO TROBA ESPAI AL CENTRE. Ciutadans ha intentat patrimonialitzar la figura d’Adolfo Suárez per erigir-se en nova referència del centredreta. Però no se n’ha sortit. La campanya, que se li ha fet llarga a Rivera, l’ha situat clarament a la dreta i, entre l’original i la còpia, els electors liberals han triat Rajoy. A Rivera l’ha penalitzat la falta d’implantació territorial i, sobretot, haver punxat a Catalunya, si es tenen en compte les expectatives de fa unes setmanes, que situaven els taronges a la pole. Els de Juan Carlos Girauta han quedat cinquens, empatats - i això és el més rellevant - amb el PP. L’operació reformista des de l’espanyolisme, apadrinada per l’establishment per apuntalar el sistema, ha fet aigües. El repte de Rivera: mantenir cohesionat el grup i evidenciar si era o no un producte amb data de caducitat política.

MAS, DEBILITAT PEL GIR A L’ESQUERRA. El d’ahir no és, evidentment, el millor resultat per a Artur Mas, a una setmana que la CUP decideixi en assemblea si l’investeixen president de la Generalitat. El líder de CDC s’ha mullat en la campanya de Francesc Homs, la seva “mà dreta”, que s’ha vist superat pel PSC. Els 29 escons sobiranistes permeten a Mas esgrimir que el dret a decidir en surt enfortit però la primera plaça d’En Comú Podem resta força als que donaven per superada la pantalla del referèndum amb el 27-S.

JUNQUERAS ES CONSOLIDA A L’ÀREA METROPOLITANA. ERC és un dels guanyadors de la nit. No només per haver quedat segon sinó per haver aconseguit un dels seus objectius: consolidar l’esquerra nacional com a força, també, metropolitana. La medalla de plata a la ciutat de Barcelona certifica un camí que els republicans van començar a les municipals del 24 de maig. Des d’aquesta posició, Junqueras pot buscar ara ponts amb En Comú Podem -socials i territorials- i guanya centralitat en l’equilibri intern en el camp independentista.

COLAU, FET DIFERENCIAL. Dada: En Comú Podem va obtenir més del 26% dels vots a Barcelona, lluny del 15% d’ERC. És innegable la projecció política de l’alcaldessa i de quina manera s’ha convertit en el fet diferencial de l’esquerra alternativa respecte al 27-S. Ara ha passat l’examen amb bona nota.