Ara fa 80 anys al terrat del Poliorama

Catalunya va ser un dels primers escenaris del terror estalinista

Dimarts passat, dinar del PEN Català per presentar la commemoració dels 95 anys de la seva fundació. En parlarem. Al meu costat, Miquel Berga, vicepresident del PEN Català, un dels nostres experts en literatura anglesa i literatura de la Guerra Civil. Seiem de costat al restaurant de l’Hotel Rivoli, encarats als finestrals per on veiem, entre el fullatge dels plàtans de la Rambla, l’edifici del Teatre Poliorama. La visió del terrat de l’Acadèmia de Ciències i Arts ens porta a parlar d’Orwell, de qui Berga és un dels màxims experts a casa nostra. Militant del Partit Laborista Independent, Orwell arriba a Barcelona el desembre de 1936 per lluitar contra el feixisme, i s’enrola a les milícies del Partit Obrer d’Unificació Marxista, partit comunista però antiestalinista. El fundador del POUM, Andreu Nin, havia hagut de sortir cames ajudeu-me de l’URSS, on havia fet una important carrera, després d’alinear-se amb Trotski a la mort de Lenin. A finals d’abril, retornat del front d’Aragó, Orwell és a la ciutat. L’1 de maig la tensió entre les diferents organitzacions polítiques i sindicals fa suspendre els actes del Dia dels Treballadors. Dos dies després, la Guàrdia d’Assalt, dirigida per un comissari d’ordre públic del PSUC a les ordres d’un conseller d’ERC, intenta prendre la Telefònica, col·lectivitzada i en mans de la CNT. Esclaten els anomenats Fets de Maig, una guerra dins la guerra, un enfrontament entre les diferents forces, que, en comptes de combatre l’exèrcit sublevat, es dediquen a matar-se pels carrers de Barcelona. La situació és propícia a l’estalinisme -cada vegada més poderós i influent al país gràcies a l’ajut militar soviètic- per passar comptes pendents amb un POUM que havia denunciat els processos de Moscou, i que a Barcelona fa costat a la CNT. També ho serà per al govern de València per prendre el control de l’ordre a Catalunya.

Encara no m’he recuperat de la lectura d’'El fin de la inocencia'. Orwell té força pàgines dedicades a les mentides d’aquells dies de maig.

“En [Georges] Kopp se m’emportà altra vegada a dalt i m’explicà la situació. Havíem de defensar els edificis del POUM si eren atacats, però els dirigents del POUM havien enviat instruccions en el sentit que havíem d’estar a la defensiva i no obrir foc mentre ho poguéssim evitar. Davant mateix hi havia un cinema, el Poliorama, amb un museu a sobre, i dalt de tot molt per damunt el nivell general dels terrats, un petit observatori amb dues cúpules bessones. Les cúpules dominaven el carrer i un grapat d’homes armats amb fusells i apostats allà dalt podien impedir qualsevol atac contra els edificis del POUM. [...] Vaig passar els tres dies i les tres nits que seguiren contínuament a la teulada del Poliorama, excepte en els breus intervals en què m’esmunyia cap a l’hotel, per menjar. No corria perill, i no patia sinó de gana i d’avorriment, i, tanmateix, aquells tres dies van ser un dels períodes més insuportables de la meva vida. Sospito que poques experiències poden ser més fastiguejadores, més decebedors o, finalment, més cruels per als nervis que aquells terribles dies de combat al carrer”, escriu Orwell al seu clàssic Homenatge a Catalunya. Llegeix, pensa i no dispara cap tret. “El que veu Orwell des d’allà dalt és tot el que explicarà després a 1984 ”, m’indica Berga amb el cafè. Tot i el que havia vist i viscut, Orwell va tornar al front, on va ser greument ferit.

Catalunya va ser un dels primers escenaris del terror estalinista. Poques setmanes després, el POUM era il·legalitzat acusat de complicitat amb els feixistes i Nin segrestat i fet desaparèixer per agents soviètics. Encara avui no se sap on és el seu cos, malgrat que les calúmnies el situessin a Salamanca o Berlín. Al costat de l’eliminació dels adversaris i dissidents -i, en aquest sentit, no debades cal recordar el paper de la família Mercader en l’acompliment dels plans de Stalin respecte al seu enemic acèrrim, i les aportacions bibliogràfiques dels darrers temps de Leonardo Padura, Eduard Puigventós i Gregorio Luri-, no podem oblidar la potent propaganda, amb especial incidència en el món intel·lectual, capitanejada per Willi Münzenberg. Encara no m’he recuperat de la lectura d’ El fin de la inocencia, que em va prestar l’amic Agustí Pons. Orwell té força pàgines dedicades a les mentides d’aquells dies de maig.

De tot això n’havia estat testimoni de càrrec Víctor Alba, periodista, escriptor, memorialista, militant del POUM i home d’esperit i paraula lliure. De fet, Pere Pagès i Elias havia estat l’encarregat d’ensenyar la ciutat a Eric Arthur Blair, abans que fossin, respectivament, Alba i Orwell. Alba havia conegut la persecució estalinista i havia esdevingut enemic visceral del totalitarisme i la mentida. Això i el fet d’haver viscut i ensenyat als EUA durant el seu exili era suficient per acusar-lo de ser de la CIA! Precisament en una de les cantonades de Central Park, a Nova York -on va viure i morir Joaquim Maurín, un altre dels dirigents del POUM exiliats i perseguits-, vaig comprar fa uns anys un exemplar d’ Homage to Catalonia. El llibre l’havia rebut un tal Michel com a regal d’aniversari un 17 de maig de 1979. “He pensat que apreciaries tant com jo l’honestedat, la ironia i la compassió plena de sentit comú d’Orwell, que són el seu segell personal”, li van escriure com a dedicatòria. Unes qualitats que Orwell va posar de manifest ara fa 80 anys, des del terrat del Poliorama.