Externalitzar no sempre és privatitzar

Històricament, les organitzacions del tercer sector han exercit un paper principal, i a vegades únic, en la prestació de serveis d’atenció a les persones al nostre país. Davant d’unes demandes socials complexes i multidimensionals, les administracions s’han vist i es veuen sovint incapacitades per oferir respostes àgils que abordin, de manera integral, aquestes demandes. Si hi ha un actor que sigui capaç de generar respostes adaptades a les necessitats socials és, sens dubte, el tercer sector.

El model d’externalització en la gestió de serveis públics d’atenció a les persones és un model en el qual, sense renunciar a la titularitat pública i mantenint la responsabilitat i les obligacions pel que fa a definició i execució de polítiques públiques, les administracions opten per delegar la gestió dels serveis a empreses i entitats privades especialitzades a través de diferents models de col·laboració. Sovint s’equipara l’externalització amb la privatització. I no, no és el mateix. La privatització dels serveis públics, molt utilitzada en altres sectors, implica que l’administració corresponent es queda només amb un paper mínim de regulador i supervisor, i renuncia a la titularitat i implicació en el servei prestat. Per contra, l’externalització, especialment aquella que compta amb l’aliança d’un actor de l’economia social, garanteix a través de la vocació de servei públic i sense afany de lucre la preponderància de l’interès general per sobre de l’interès particular d’accionistes i inversors.

Resulta obvi que la política no s’acaba en les institucions, ni el servei a la societat es limita a allò que fan les administracions exercint les seves competències i responsabilitats. Un estat modern ha d’estar obert a les iniciatives que sorgeixen de l’esfera privada per respondre als reptes econòmics i socials que té plantejats, ja sigui en la dinamització del teixit productiu i la creació d’ocupació o bé en el desplegament de dispositius d’atenció als col·lectius més vulnerables. La dimensió pública no s’esgota, per tant, en les institucions públiques, i la dimensió privada no es limita a la lògica mercantil capitalista: existeix una iniciativa privada articulada al voltant de l’economia social amb una llarga trajectòria i experiència contrastada en la gestió de serveis públics d’atenció a les persones. Parlem d’organitzacions d’iniciativa social que, en forma de cooperatives, associacions o fundacions, operen en aquest sector d’activitat.

Les empreses socials han fet mans i mànigues per mantenir l’activitat, per responsabilitat i compromís

Aquests últims mesos ha aparegut amb força el debat sobre la remunicipalització dels serveis públics com a eix d’acció fonamental dins l’anomenada nova política. Últimament, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona anunciava la recuperació de les tres escoles bressol municipals de la ciutat gestionades de forma externalitzada. Si bé aquesta és una opció política plenament legítima, considerem que és un debat que cal abordar en profunditat, fugint d’arguments reduccionistes i simplificadors de la realitat que ens envolta. Compartim part del diagnòstic que en el context de crisi econòmica i retallades la contractació pública ha servit en alguns casos per precaritzar els serveis públics i se n’ha posat en risc la viabilitat, la sostenibilitat i la qualitat: concursos convertits en subhastes, poc respecte per les condicions laborals dels professionals o mínim control postadjudicació, entre d’altres.

Des del tercer sector probablement no hem estat capaços de mantenir-nos al marge d’aquesta dinàmica de devaluació dels serveis públics, i hem entrat en la lògica economicista de les licitacions, però quina era l’alternativa? ¿Renunciar a la provisió compartida d’uns serveis públics pels quals hem lluitat durant tant de temps? Amb més o menys encert -i prenent mesures d’ajustament difícils- les empreses socials han fet mans i mànigues per mantenir l’activitat, per responsabilitat i compromís amb els col·lectius atesos i amb els professionals. I, en paral·lel, s’ha impulsat, mitjançant estructures representatives com La Confederació, una intensa activitat d’incidència política per capgirar la situació i construir un nou model de col·laboració entre l’administració pública i la iniciativa social que garanteixi uns serveis públics eficients i de qualitat.

Compartim, doncs, la necessitat i oportunitat de repensar el model de contractació pública, passant d’una contractació al servei de la precarització a una contractació entesa com un instrument clau al servei d’una economia més social, que sigui el reflex i contribueixi a la construcció del model de país que volem. Perquè, evidentment, no tot s’hi val, i la situació que hem viscut els últims anys no és sostenible al llarg del temps. Creiem que val la pena reflexionar-hi en profunditat i posar en valor el potencial que ofereixen els actors de l’economia social en la provisió d’aquesta tipologia de serveis.