Austeritat mal entesa: aprimar una llei que crea ocupació i amplia drets

El 30 de novembre del 2006, amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, el Congrés va validar la llei de la dependència. El ministre Jesús Caldera va afirmar que la llei era “probablement la norma social més important de principis d’aquest segle”, obviant errors de càlcul que després marcarien el desplegament del sistema, condicionat per l’escenari de crisi. Eren paraules grandiloqüents que van rebre la resposta de Mariano Rajoy, que va fer un requeriment a l’executiu socialista: que es dotés la llei dels recursos pressupostaris suficients. Ara Rajoy pilota la Moncloa i el PP, que ha laminat la llei amb l’argument de quadrar els números, continua incomplint l’articulat aprovat al Congrés. La Generalitat ja aporta nou de cada deu euros públics per finançar prestacions i serveis de persones dependents, un repartiment d’esforços desigual que s’allunya del que estableix l’article 32 de la norma: “L’aportació de la comunitat autònoma serà, per a cada any, almenys igual a la de l’administració general de l’Estat”. El Govern parla d’asfíxia econòmica. I els usuaris en són els damnificats.

De l’Estat no n’arriben recursos i la Generalitat té un exèrcit de beneficiaris per atendre. La suspensió de la concessió d’ajuts per pagar residències privades -una prestació per alleugerir les llistes d’espera de geriàtrics públics- només és l’última conseqüència de les retallades en polítiques socials. En el Llibre blanc sobre l’atenció a les persones en situació de dependència, publicat per l’Imserso el 2005, es preveia la creació de 260.000 llocs de treball a jornada completa el 2010. Concepte clau que s’obvia: les polítiques socials no són una despesa per atendre els més vulnerables sinó una inversió que crea ocupació.