L’esquerra alternativa s’instal·la en el paper d’opció de govern

Colau i Iglesias ratifiquen el compromís amb el referèndum en el trajecte per discutir el poder al PP

Fa tretze mesos clavats, en un dissabte calorós a Barcelona -era el primer cap de setmana de campanya de les últimes eleccions municipals-, Ada Colau va pujar a l’escenari al costat de Pablo Iglesias. Aquell matí a Nou Barris, una Colau que tot just s’adaptava a les exigències del duel electoral va confessar en l’inici del seu discurs que ho havia passat malament en el primer debat televisiu de candidats, que la nit anterior havia examinat els aspirants a l’alcaldia de la capital catalana. Les enquestes vaticinaven que li disputaria el triomf a Xavier Trias, però la força de Barcelona en Comú encara era una incògnita, virginals com eren els comuns en la contesa a les urnes. Ahir, en un altre dissabte tòrrid, Colau va tornar a pujar l’escenari amb Iglesias per protagonitzar un míting maratonià. Però l’estampa responia a un context polític molt diferent. Ella és avui alcaldessa d’una de les deu grans conurbacions urbanes d’Europa, ja ha capitanejat la victòria de l’esquerra alternativa en unes eleccions espanyoles a Catalunya i aspira a ampliar aquest triomf a finals de juny, tal com dicten els sondejos. Ell està decidit a discutir-li la Moncloa a Mariano Rajoy, ara que la demoscòpia també el situa per davant del PSOE. Colau i Iglesias han entès tot el que poden fer junts i se senten forts, perquè en tretze mesos han passat de la perifèria a l’epicentre de l’escenari polític català i espanyol.

En l’acte multitudinari a l’Arc de Triomf de Barcelona -una ubicació que s’ajusta a les expectatives electorals de la confluència catalana i el seu soci estatal-, Colau i Iglesias van oblidar velles diferències per reivindicar-se l’un a l’altre en l’objectiu de discutir la Moncloa al PP, familiaritzats com estan amb la centralitat. L’alcaldessa, que va exercir d’amfitriona -també d’Alberto Garzón, Íñigo Errejón i Mónica Oltra-, va recalcar que el candidat d’Units Podem “està perfectament preparat per ser el pròxim president d’Espanya”. Iglesias va correspondre-la amb l’enèsim elogi del canvi a Barcelona -icona de la sacsejada municipalista a l’Estat- i d’uns executius sorgits del 24-M que va considerar un “aval” per governar a Espanya.

Conscient que el camí cap a la Moncloa passa per eixamplar resultats a Catalunya -a la sala de màquines d’En Comú Podem ja es parla de consolidar dos diputats més a Barcelona i un altre a Tarragona per assolir els 15 escons-, Iglesias va actualitzar el seu compromís amb el referèndum i la voluntat manifesta de “respectar” els drets nacionals dels catalans. “Aspiro a ser el president que escolti Catalunya i que construeixi ponts on altres els van volar”, va proclamar el candidat, en una versió actualitzada del compromís de Zapatero amb l’Estatut, que ell aspira a resoldre amb un final menys agre. “Catalunya, volem un país amb tu”, va reblar el dirigent de Podem en una crida explícita a construir un Estat plurinacional per la via de la “fraternitat dels pobles” que Errejón va edulcorar apel·lant a la figura de l’expresident Lluís Companys al passeig que li ha dedicat Barcelona. La defensa del dret a decidir no independentista és avui patrimoni de l’esquerra alternativa pel viratge del socialisme cap a postulats unionistes. Al gran acte no hi va haver referències al PSOE ni a Pedro Sánchez, esllanguit per ser el tercer en discòrdia. Els comuns i els seus socis estatals tenen el marc que volien: un duel amb Mariano Rajoy. El PP sembla haver caigut en el parany de reduir la campanya a una dualitat, i aquesta simplificació impulsa Units Podem com a alternativa.

El 26-J i el full de ruta català

Aliats en l’estratègia de combat a la dreta conservadora, Colau i Iglesias posen cara a la musculatura política que ostenta la nova esquerra, esculpida en un trajecte vertiginós del carrer a les institucions no exempt d’entrebancs ni de contradiccions. En les últimes eleccions espanyoles, En Comú Podem ja va imposar-se en 12 de les 15 ciutats més poblades de Catalunya, abans un bastió exclusivament socialista i avui feu dels comuns, entregats a empènyer Iglesias i Garzón per fer que l’alternança bipartidista sembli una fotografia del passat.

Colau entén que, amb una Moncloa controlada pels seus socis estatals, Catalunya pot garantir-se el dret a decidir. De retruc, el seu ideal -una República Catalana federada a l’espanyola: sempre ha expressat que no és independentista-és una mica més a prop. “No us cregueu els que diuen que amb els pobles de l’Estat no hi ha res a fer”, va raonar ahir l’alcaldessa en un missatge adreçat a Convergència, que s’havia mostrat incisiva amb la seva ambigüitat en el procés sobiranista. “[Podem] és una joguina nova que s’ha fet vella en quatre mesos”, va etzibar Francesc Homs per desgastar el discurs de l’esquerra alternativa a Catalunya.

Una victòria vigoritzada de la candidatura encapçalada per Xavier Domènech el 26-J -tal com marquen tots els pronòstics fins ara- pot influir en les majories al Congrés i en l’inquilí de la Moncloa, però també tindrà conseqüències en l’ecosistema polític de Catalunya. Demonitzada la CUP després del seu veto als pressupostos, l’espai que lidera Colau s’endevina com l’altre aliat possible per bastir majories que permetin desenvolupar un full de ruta recalculat ara que el procés sembla que embarranca.

De l’estratègia del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ja n’ha transcendit la voluntat d’explorar un acostament al ventall polític que encapçala l’alcaldessa de Barcelona, que ha posat el referèndum pactat amb l’Estat com a solució per al plet català, sempre que es concreti un canvi a Espanya. La via del referèndum -això sí, unilateral- ha guanyat protagonisme en els primers dies de campanya. Puigdemont ha raonat que aquesta via pot “enriquir el procés” en un moment en què tot està en qüestió. I si els resultats d’aquest juny s’assemblen als del desembre -o viren encara més cap a l’esquerra per permetre una suma de forces progressistes a l’Estat-, l’hegemonia del relat serà cosa de Colau i l’independentisme haurà de dialogar amb els que conjuguen la fórmula del dret a decidir. La confecció del Congrés determinarà si és més factible el diàleg o si l’equació no admet cap més sortida que la unilateralitat.