Seduïts per la lògica del míster

Tot va començar aquell estiu del 1988 a Papendal. Tot. El joc de posició, l’obsessió pels triangles que oferien dues opcions de passada, els tres defenses, la figura del 4, els extrems oberts a la banda i la pilota com a aliat. Els bons eren els que sabien jugar al primer toc. Una revolució, l’obra d’un geni, que va necessitar dos anys de coll per oferir la millor versió. Però a la nova generació de barcelonistes que s’havia enamorat del futbol i del Barça amb un acte de fe que es recompensava guanyant un cop a l’any al Madrid i una samarreta de Lineker els va seduir sobretot la lògica del míster. Empal·lidits pel llarg hivern del derrotisme culer -època de títols escadussers i joves promeses abandonades al filial-, a aquests aficionats Johan Cruyff els va aportar l’autoestima que només insuflen els mites i una lògica que, de tan simple, resultava impossible de rebatre. Si tu tens la pilota, els altres no la tenen. És més divertit guanyar 4-3 que 1-0. Jugar rient. Futbol alegre i creatiu per combatre tanta grisor i tant ciment.

D’aquella primera temporada a la banqueta del Camp Nou, n’ha quedat per a la posteritat una anècdota reveladora de l’essència del cruyffisme. El club li va transmetre al tècnic la preocupació pel ridícul que suposaria perdre la final de la Recopa amb el Sampdoria, que havia fitxat Víctor Muñoz, excapità blaugrana que esgotava els dies de futbol al calcio. Als despatxos gairebé preferien no arribar a la final. I l’holandès, sempre àgil, va raonar davant d’aquell temor que si el Barça no havia volgut retenir el migcampista, el Sampdoria jugaria amb un menys. Èxit assegurat. El Barça va guanyar. Es pensava en positiu. Com en les lligues atzaroses de Tenerife i Riazor, com al cel de Wembley. De la mediocritat a l’èxit. Els errors sempre pesaran menys. Perquè, fins i tot al Barça, caïnita com és el club, resulta un sacrilegi renegar del 14, l’únic privilegiat que ha modernitzat el futbol a la gespa i a la banqueta.

La lògica, sempre guanyadora, és la seva principal herència, punt de partida d’un segell futbolístic propi, que Guardiola va perfeccionar amb futbolistes que sublimaven el Dream Team i que Luis Enrique ha ampliat. El Barça, avui admirat arreu del món, li deu a Cruyff més que un homenatge pòstum: li deu el model.