Temps d’apartheid independentista

L’independentisme cotitza a la baixa a la Carrera de San Jerónimo, costós com resulta avui explicar a Madrid qualsevol pacte amb els que han iniciat el camí de la desconnexió

“No busco el suport d’aquestes formacions [ERC i Democràcia i Llibertat] per a la meva investidura”. Des que Pedro Sánchez va pronunciar aquesta frase el 17 de febrer, el dia que va mantenir un contacte “cordial” amb els representants de les forces independentistes al Congrés, no ha canviat res per al sobiranisme, resignat ara a representar un paper marginal en la negociació per investir el nou president espanyol. Aquell dia, el líder del PSOE va traslladar als republicans Joan Tardà i Gabriel Rufián, i també al convergent Francesc Homs, que “mai” acceptarà un referèndum per resoldre el plet català. L’afirmació, tan categòrica en la qüestió territorial com el document final del pacte entre socialistes i C’s, va constatar el nou rol del catalanisme. Després de dècades fent una funció de frontissa per apuntalar el govern espanyol —quan l’absència de majories absolutes ho exigia-, tant la nova marca de Convergència com ERC viuen el seu particular apartheid.

L’independentisme cotitza a la baixa a la Carrera de San Jerónimo, costós com resulta avui explicar a Madrid qualsevol pacte amb els que han iniciat el camí de la desconnexió. Els 17 diputats republicans i convergents votaran avui en contra de la investidura de l’aspirant socialista, que des del 20-D no ha fet cap gest convincent per seduir-los. Tampoc ahir. “El discurs ha sigut previsible. Cal molta propaganda per situar la referència a Catalunya en el terreny de la proposta. És com aquell gendre que vol quedar bé amb el sogre i fica la pota”, exposava Homs. Curiosa paradoxa la que li toca viure al portaveu de Democràcia i Llibertat: la qüestió catalana és més central que mai i, alhora, el PSOE ha relegat els sobiranistes a la marginalitat en la negociació prèvia al debat d’investidura. El diputat Carles Campuzano, amb una trajectòria dilatada al Congrés, aprofundia en la nova ubicació perifèrica, impensable en l’etapa del peix al cove. “Això constata la potència de l’agenda catalana i el dèficit democràtic de la política espanyola”, evidenciava Campuzano. “Aquí la gent més lúcida admet la falta de coratge polític per plantejar a l’opinió pública una resposta sòlida a Catalunya”, afegia per il·lustrar el diàleg que brolla als passadissos quan els micròfons i els focus s’apaguen.

Rufián i l’‘attrezzo’ sobiranista

“Em sobta aquesta actitud”. La confessió la feia Rufián. Diu que ha comprovat que, per ara, als sobiranistes se’ls reserva un paper “d’ attrezzo ”. “Vaig anar a un debat en què els costava donar-nos la paraula, fins i tot, per parlar del model territorial”, relatava després d’escoltar Sánchez. “Tenim tanta força que ja no hem de modificar el discurs. Tot depèn de nosaltres. Veurem la seva reacció”, deia Tardà. De moment, apartheid independentista sota l’atenta mirada de Josep A. Duran i Lleida, que ahir va seguir la sessió com a convidat.