El 26-J desperta el combat ideològic a Catalunya

CDC fa gala de l’independentisme moderat mentre ERC i els ‘comuns’ batallen pel pastís de l’esquerra
JOAN SERRA CARNÉ
JOAN SERRA CARNÉ

La mitjanit del 18 de juny del 2015 -avui fa exactament un any- CDC va donar per trencada la federació amb Unió, una prolífica relació política que havia servit per pilotar la Generalitat des de la Transició -amb les excepcions dels dos tripartits- i per influir també en els governs de l’Estat, ja fossin socialistes o populars. El matrimoni entre convergents i democristians, saludable en l’etapa de l’autonomisme, es va esmicolar per les tensions que va ocasionar l’avenç del full de ruta independentista. L’agenda econòmica o el programa social mai havien sigut un obstacle per fer que Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida s’entenguessin. L’horitzó de l’estat propi, en canvi, ho va dinamitar tot. L’estiu de l’any passat a Convergència propagaven les bondats de la llista única per convèncer ERC camí de les plebiscitàries i la CUP havia esdevingut un soci en l’imaginari col·lectiu, estampa sintetitzada en l’abraçada entre el president i David Fernàndez el 9-N. “Ho van fer els de la samarreta i els de la corbata”, subratllava Mas, que trobava crosses a l’esquerra. Un any després -només un any després- el procés coixeja i l’escenari s’ha remogut del tot: Unió és una força extraparlamentària, a Palau hi ha Carles Puigdemont i CDC troba més defectes que virtuts a la CUP, ara que els pressupostos són al congelador i ha tornat la campanya. El procés continua al centre del debat, l’independentisme torna a comptar-se a les urnes i l’eix nacional marca el guió dels discursos. Resulta, però, que els comicis han deixat marge per al combat ideològic, inexistent el 27-S i certament diluït a les generals del desembre.

En ple procés de refundació, CDC busca el seu propi espai, que aspira a ser transversal just quan les enquestes el dibuixen empetitit. Camí del 26-J, a la seu de Còrsega han optat pel rearmament ideològic, com volien consellers de l’anterior Govern mesos enrere. El no de la CUP als pressupostos ha aplanat el terreny als convergents per tornar a postulats més “convenients” i projectar-se com a garants d’un procés ordenat. Qui més s’ha esforçat a mostrar un independentisme moderat i poc partidari de la unilateralitat és Francesc Homs, ariet del marcatge als anticapitalistes en la negociació dels comptes. Uns retrets que també ha dirigit a ERC i En Comú Podem per adoptar una actitud “condescendent” amb els cupaires. Homs va argumentar ahir que la resposta “serena però ferma” al veto de la CUP als pressupostos comença a “donar resultats”.

‘Business friendly’ i la centralitat

El candidat ha trobat el suport de Mas per replicar als seus socis i reubicar CDC, entregat com està l’expresident a definir el perfil ideològic de les noves sigles. “CDC és el partit que pot representar millor la centralitat”, deia dijous a Sant Cugat del Vallès. Mas vol eixamplar l’espai convergent tot i saber que la fragmentació de l’escenari català fa gairebé impossible que unes sigles tornin a tenir en el futur el pes electoral que va ostentar el pujolisme.

No és estrany, doncs, que hagi reaparegut l’esperit business friendly, el segell amb el qual Mas va impregnar el seu primer discurs d’investidura a finals del 2010. Aquesta mà estesa a l’empresariat -que havia assistit amb perplexitat al trencament dels ponts amb l’Estat- s’ha fet palpable en l’agenda de la candidatura. “Els empresaris no sou els dolents de la pel·lícula. Sou un actiu del país. Té tot el sentit que CDC us defensi”, va detallar en un acte electoral el conseller Jordi Baiget, interlocutor del Govern amb els empresaris. A Convergència es defineixen com a “socialment justos” i “amics de l’activitat econòmica”. Homs, que no forma part del sector més socialdemòcrata del partit -una etiqueta que sí que reben Neus Munté o Josep Rull-, busca situar-se lluny dels extrems: als antípodes de la CUP, d’una banda, i de la dreta espanyola, de l’altra. I, si cal marcar perfil, entra en el cos a cos amb comuns i republicans, en els dos primers llocs a les enquestes.

Electorats fronterers

ERC ho ha tingut més complicat per afinar el discurs, pels entrebancs de la relació amb la CUP i pels bons pronòstics d’En Comú Podem, formacions que representen segments electorals fronterers amb els republicans. A Oriol Junqueras li hauria anat bé brandar uns pressupostos socials i compromesos amb les estructures d’estat, però es troba que al calaix només hi ha una pròrroga pressupostària mentre el procés s’embarranca a l’espera de la qüestió de confiança, que situa Puigdemont al centre del focus. Mentre CDC busca convertir el president en un nou líder i carrega contra la CUP, ERC intenta focalitzar els atacs cap a Madrid, perquè aspira a convèncer votants cupaires i mossegar electorat als comuns, que el 20-D ja es van endur un de cada cinc votants independentistes de les catalanes.

Aquests dies Gabriel Rufián s’esgargamella per alertar que Pablo Iglesias representa el mateix que Felipe González a la Transició, una via morta per a Catalunya. Com fa Homs, Rufián i Joan Tardà marquen distàncies amb Xavier Domènech insistint que prometre un referèndum pactat amb l’Estat és una quimera, per molt que amb Domènech tinguin una agenda social calcada. La coincidència ideològica es constata amb una dada: ERC i Podem han votat igual en 22 ocasions en la breu legislatura al Congrés. Els republicans raonen que per revertir les desigualtats i multiplicar els recursos per a polítiques socials l’estat propi és la millor solució.

Els comuns lideren els sondejos a Catalunya i encarnen una proposta política que apel·la al dret a decidir per la via de l’entesa amb l’Estat. Per aquests dos motius han acabat convertint-se en l’ase dels cops de l’independentisme, que s’ha aferrat a la frase d’Iglesias sobre el fet que el referèndum no és una línia vermella per negociar el govern d’Espanya, conscient del veto del PP, el PSOE i Ciutadans. Però Domènech prova de fidelitzar el vot a En Comú Podem fent compatible un doble missatge: els catalans han de poder escollir el seu futur i qualsevol sortida a l’atzucac territorial i la crisi social passa per expulsar el PP de la Moncloa. “El PP està més centrat a defensar l’acció de govern, i això fa més evident que tenim models oposats. La polarització ens beneficia”, argumenten els estrategs de la campanya dels comuns, que es reivindiquen com el vot útil per fer possible un govern d’esquerres a l’Estat, en contraposició a un PSOE més indefinit pels pactes amb Ciutadans.

Domènech ha erigit En Comú Podem com la casa del “catalanisme popular d’esquerres”, un espai que havia sigut patrimoni del PSC quan els socialistes conjugaven aspiracions socials i drets nacionals amb fortalesa a l’àrea metropolitana i el territori. En canvi, Meritxell Batet es vanta de ser l’única que fa bandera del “catalanisme clàssic” per seduir també el vot moderat. Combat ideològic en tots els fronts.