“La vida de la gent que atenem retrata la fragilitat del país”
Dos presidents de Creu Roja relaten els reptes de l’entitat ara que assoleix els 200.000 socis
BarcelonaQuatre petites banderes amb el símbol de la Creu Roja, repartides entre la taula de treball i un sofà, són la decoració institucional del despatx de Josep Marquès, president de l’entitat a Catalunya. Marquès ha dedicat la seva trajectòria a la Creu Roja, primer com a voluntari des dels 17 anys, després com a president de la delegació de Granollers i més tard com màxim responsable de la demarcació de Barcelona, una etapa en la qual l’entitat va superar la barrera dels 100.000 socis al territori que coordinava. Ara, com a president de l’organigrama nacional, aspira a assolir els 200.000 socis arreu del país, una xifra rodona, que desvela la musculatura de la institució, reinventada per obligació, exigent com està resultant la crisi per als professionals que combaten la pobresa des de la trinxera.
Marquès presentava aquesta setmana el sisè informe de l’Observatori de la Vulnerabilitat, un estudi que radiografia com la crisi compromet el futur dels més grans de 45 anys i desgrana com l’atur i la precarietat posen en perill, fins i tot, les pensions de jubilació d’una generació. Marquès coneix les dades, però també s’ha arremangat per atendre els que han configurat la bossa de nous pobres. Relata el cas d’una veïna de Martorell que era voluntària de la Creu Roja i ara és beneficiària dels ajuts. “M’explicava que no sabia com dir als fills que la nevera ja no podia estar plena”, apunta. La dona, que havia perdut la feina en una empresa química del municipi i s’havia divorciat, tenia dos fills i havia tornat a viure a casa de la mare. L’exmarit no li podia pagar la pensió dels fills, havia esgotat la prestació d’atur i havia perdut el pis. “Em va semblar un cas simptomàtic. La vida de la gent que atenem retrata la fragilitat del país”, raona Marquès.
El retrat social es pot sintetitzar en poques dades, suficients per establir les coordenades d’una etapa depressiva. La taxa d’atur de l’últim trimestre del 2013 se situava en el 22,3%. I el 28,01% dels menors de 16 anys viuen en una llar amb una renda inferior al llindar de risc de pobresa, segons l’enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya 2011 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). L’escenari ha obligat les entitats socials a reformular els serveis que prestaven. La Creu Roja no n’ha estat una excepció. “La institució ha fet un viratge total”, explica Marquès. Un canvi de rumb per atendre les noves necessitats que ha estat possible gràcies a la complicitat dels 197.952 socis -segons les dades de finals de gener-, que hi aporten més de 16 milions d’euros cada any. “La gent ens respon”, diu el president.
Allau de famílies amb necessitats
El 2007 Marquès va assumir la presidència de la Creu Roja. “Era un moment de falsa bonança, perquè els índexs de pobresa ja estaven al 18%”, recorda. L’entitat, especialista en ajuda humanitària, va veure a venir l’onada de la crisi. El 2009 es detectava una allau de ciutadans que esgotaven les prestacions de desocupació i les assemblees locals -ara n’hi ha 90 arreu de Catalunya- acumulaven peticions d’ajuda. La resposta va ser ràpida: es van crear projectes d’alimentació que no estigmatitzessin i es van desplegar programes d’ocupació. Les línies d’ajuda no variaran a curt termini. “D’aquí cinc anys hauran canviat poques coses. Encara que el motor de l’economia s’engegui, la creació de llocs de treball no serà immediata”, lamenta Marquès, que adverteix que una feina de vuit hores ja no serà garantia d’esquivar la pobresa.
Marta Corachán, presidenta de la Creu Roja entre el 1995 i el 2003, també va haver de fixar un canvi de rumb. Llavors l’entitat encara recollia donatius al carrer i s’imposaven campanyes d’imatge per divulgar la feina, atreure voluntaris i captar socis. Era el moment en què la institució va traspassar la responsabilitat del transport sanitari -550 ambulàncies, amb els corresponents empleats- i va impulsar projectes com l’escola de socorrisme. “El traspàs de les ambulàncies va ser un moment històric”, recorda Corachán, ara vicepresidenta del Centre per a la Cooperació a la Mediterrània, vinculat a la Creu Roja i Mitja Lluna Roja. En la seva etapa al capdavant de la institució, la crisi encara no havia engolit la classe mitjana. L’entitat detectava, això sí, les necessitats d’una immigració incipient. “No era comparable a l’actual escenari. Ara els reptes sobrepassen les ONG”, admet Corachán. “Continuarem treballant on hi hagi mancances”, conclou Marquès.
