“El que més em preocupa és la barrera de l’edat”

BarcelonaFa deu mesos que no té feina, una rutina d’inactivitat que desconeixia, acostumat com estava a treballar sense descans des de fa més de tres dècades, ja sigui en el bar que regentava en un mercat municipal de Sabadell o servint banquets els caps de setmana. Diego Pérez té 52 anys i una pila de maldecaps, que comencen per la falta d’ingressos i que no acaben amb els deutes acumulats els últims anys, que li fan perdre la son massa sovint. A l’impacte de la crisi en l’economia domèstica s’hi han sumat problemes de salut a la família, del germà i del pare, aquest últim ingressat en una residència per a persones dependents. Viu amb la seva dona -que tampoc té feina- i la seva filla, de 13 anys, i rep ajuda de la Creu Roja perquè a casa no hi entra cap sou. “No he perdut la voluntat de trobar feina, però encara estic esperant”, raona Diego Pérez, una expressió que s’interpreta ara mateix com un desig.

En els últims deu mesos aquest sabadellenc s’ha entregat en cos i ànima a les entrevistes de feina. N’ha fet un quarantena, totes amb resultat negatiu. “El que més em preocupa és la barrera de l’edat. És l’impediment que em posen a tot arreu”, detalla. I es remet a les experiències recents, com quan va desplaçar-se de Sabadell a Barcelona per aspirar a una oferta que s’ajustava al seu perfil laboral i el van rebutjar només per tenir més de 40 anys. “Em vaig gastar diners per al bitllet del tren que necessito per a altres despeses de casa i només em van donar aquest argument”, lamenta.

Plorar d’amagat

Pérez va arribar a la Creu Roja a partir de la seva tieta, sòcia de l’entitat, que el va empènyer a demanar un cop de mà. “No oblidaré mai el que han fet per mi”, repeteix. La família disposa així de productes de neteja i obté suport econòmic per pagar factures domèstiques. L’assistenta social que segueix el seu cas els ha orientat per accedir a prestacions que minimitzin una situació tan compromesa, un suport que no aconsegueix reduir del tot l’angoixa. “A vegades m’he amagat al lavabo per plorar perquè no em vegi la dona. Vull transmetre que ens en sortirem”, reconeix Pérez, que no està disposat a abaixar els braços.

Ara no es pot refugiar en els escacs, una de les seves grans passions. Ha aparcat les competicions del circuit amateur en les quals participava. Diu que requereixen concentració i que la situació no l’hi permet. La seva obsessió és trobar ingressos per equilibrar l’economia familiar, com els diners que va aconseguir en un banquet en el qual va poder treballar fa quatre mesos, l’única excepció en aquest període prolongat de desocupació. “Com que a Sabadell em coneix tanta gent, suposo que devien donar el meu nom. Em va servir per pagar un rebut”, recorda Pérez, que està inscrit en sis empreses de treball temporal des que no va poder mantenir la concessió del bar al mercat municipal de Can Gambús.

La necessitat de demanar ajuda

La dona, que abans que nasqués la filla havia treballat en el sector tèxtil, obté uns ingressos mínims en feines de neteja. Pérez farà el que sigui a les seves mans per aportar-ne més, per molt que avui la barrera de l’edat s’endevini infranquejable. “Sempre he treballat de cara al públic. I sembla que a l’hostaleria tothom hagi de ser jove”, raona aquest sabadellenc, que malgrat dedicar-se al sector de la restauració s’havia format en estudis tècnics. “Arriba un moment en què has de dir que necessites ajuda”, sentencia.