Les espatlles de Ferrater Mora

Aquest dissabte, trenta de gener, fa vint-i-cinc anys que va morir Josep Ferrater Mora. La mort -sempre tan casual- el va sorprendre a Barcelona, la mateixa ciutat que l’havia vist néixer l’any 1912 i on havia vingut a promocionar la seva última novel·la, La señorita Goldie. Ferrater Mora és sens dubte el filòsof català més important del segle XX. I un dels intel·lectuals espanyols a l’exili més notables.

El llegat de Ferrater Mora en filosofia és extraordinari per una sèrie de raons. Però en destaquen dues. En primer lloc, ho és perquè tot i que la seva obra va estar en contínua evolució i revisió -ell la caracteritzava com un “sistema obert”-, també constitueix un corpus idiosincràtic i sòlid. Efectivament, Ferrater Mora té un pensament filosòfic propi. Es tracta d’un pensament que es caracteritza, entre altres coses, per estar sempre amatent als canvis i avenços que s’experimenten en les discussions filosòfiques del moment -cal recordar, per exemple, que ell i la seva dona van introduir l’ètica aplicada a Espanya a principis dels vuitanta-. Però això no li impedeix de trobar una veu singular en la manera d’abordar la controvèrsia. En el seu cas, aquesta veu singular queda recollida sobretot en un mètode, que ell anomenà “integracionisme” -si bé l’integracionisme ferratià, com qualsevol altre mètode filosòfic, és molt més que no pas una simple ordenació d’idees-. Hi ha filòsofs que sobresurten per tenir un pensament singular, però no ens serveixen gaire per fer-nos una idea del moment intel·lectual que van viure. D’altres, en canvi, ens són útils per fer-nos una imatge del moment que van viure, però no destaquen per haver dit res d’original. No és el cas de Ferrater Mora. L’obra ferratiana ens permet fer les dues coses alhora: endinsar-nos en les intuïcions fonamentals de l’autor o el seu estil i, al mateix temps, constatar els canvis que va experimentar la filosofia durant bona part del segle passat. La seva obra és una veu i un testimoni.

La segona raó per la qual el llegat de Ferrater Mora és extraordinari té a veure amb el conjunt d’obres instrumentals que ens va deixar. Aquí destaca sobretot el Diccionario de filosofía, una obra colossal de quatre volums que és el diccionari més complet que hagi escrit mai una sola persona en matèria filosòfica. Se n’han fet ja set edicions -l’última el 1994, de la mà de Josep M. Terricabras- i múltiples reimpressions. Actualment, encara, qualsevol estudiant de filosofia que s’ho cregui en tindrà un exemplar a l’estudi. És una peça ineludible de qualsevol biblioteca universitària. Ferrater Mora va dedicar al Diccionario un esforç sostingut durant tota la seva llarga trajectòria. Val a dir que no era la seva obra preferida. Fins i tot li suposava una certa càrrega. En una ocasió va escriure: “No és merament una obra de consulta: és, si se’m permet la llicència, una espècie d’«univers» del qual no puc desprendre’m sense més ni més, com si fos un llast enutjós”. El que és indubtable és que va ser el llibre de la seva vida. I en tant que tal, doncs, és l’obra que ens permet aproximar-nos amb més exactitud -o amb menys vaguetat- a la personalitat de Ferrater Mora. Una personalitat que, en alguna ocasió, algú va voler caracteritzar d’especialment catalana -i aquí cal recordar que l’any 1944 Ferrater Mora havia publicat Les formes de la vida catalana, un opuscle d’un èxit sorprenent que associa la identitat catalana als trets de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

Josep Pla, quan el va anar a veure la tardor del 1963 , li va recordar que l’insigne historiador Américo Castro, també exiliat als EUA, sempre deia que una obra com el Diccionario només l’hauria pogut escriure un català, “és a dir, un treballador dotat d’una voluntat gairebé morbosa, granítica”. Davant d’això, Ferrater Mora va respondre: “Potser no és tant. El que em sembla evident és que el català té, en general, la moral del treball -concretament, la de l’artesà-... El català té un fons d’artesà. Jo he nascut al carrer de la Princesa, en un barri de treball. El fet imprimeix caràcter”.

Són cèlebres les paraules de Bernat de Chartres -teòleg francès del segle XII- quan diu: “Som com nans asseguts a les espatlles de gegants. Podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura”. Doncs bé, això: l’obra de Ferrater Mora ens dóna altura.