Històries per poder dormir (1)

El mercat mundial d’hidrocarburs no és un mercat perfecte, perquè l’oferta es regula en funció de decisions estratègiques

Quan el futur és incert, tendim a explicar-nos històries que ens permetin viure amb la incertesa. Hi ha qui es diu a ell mateix que tot anirà bé, com un estruç que amaga el cap sota terra i deixa que el problema es resolgui sol. A l’altre extrem hi ha qui es convenç que tot acabarà de la pitjor manera però ben de pressa, i dona així a la ment un horitzó tangible per acabar amb l’estat d’incertesa. El món, en canvi, s’entossudeix a allargar-lo sense treva. El futur de l’abastiment energètic mundial és un bon exemple d’incertesa prolongada. Sabem que els hidrocarburs, que són la principal font d’energia global (81% de l’energia primària consumida), són un recurs limitat. Però no aconseguim posar-nos d’acord sobre quan ni com ens impactarà aquest límit.

Tot el que necessitem per sustentar-nos és energèticament car

La incertesa va prendre caràcter d’urgència l’any 2008, quan els preus del petroli van patir una pujada sense precedents i van arribar al seu màxim històric. A Catalunya, durant la vaga de transportistes d’aquell juny, es va arribar a un desabastiment alarmant tant de benzina com de productes frescos. Va ser un toc d’atenció important i, per a molts, la primera evidència tangible i real que hem construït una societat altament dependent de l’abundància energètica.

De fet, tot el que necessitem per sustentar-nos és energèticament car. Vivim en centres urbans on cal un sistema de transport complex per fer-hi arribar els productes. Hem transformat el sistema agrari i ramader, que ara es fa a gran escala, utilitzant fertilitzants i altres elements químics la producció dels quals consumeix grans quantitats d’energia. Si algun dia deixem de tenir aquesta disponibilitat energètica, com ens en sortirem? ¿Aconseguirem omplir el buit que l’escassetat de petroli ens deixarà?

L’octubre del 2008 va tenir lloc a Barcelona la conferència anual de l’Associació per a l’Estudi del Pic del Petroli (ASPO). Desenes d’enginyers, economistes i altres professionals del món de la indústria es van reunir per parlar de com afectaria el fenomen a l’economia i el benestar mundials. El pic del petroli es defineix com el moment en què s’assoleix el màxim ritme d’extracció de cru, després del qual la producció inicia un decreixement terminal. El concepte s’aplica convencionalment a cada jaciment, però els peakoilists estudien com s’extrapola el comportament a la suma de producció de cru de tots els productors d’un determinat espai geogràfic. Sovint la forma de pic i decreixement irreversible es reprodueix a escala de país, i és sabut que en la fase de decreixement de la producció el país que ha confiat la seva economia al recurs minvant es troba amb greus dificultats. Avui en dia, dels 42 països capdavanters en producció de cru, 30 ja han passat el seu pic o es troben estables al seu màxim històric.

El que passa quan vols estudiar aquest comportament a escala mundial és que els productors no exploten els seus jaciments al màxim nivell possible durant tota la vida útil. L’economia i la geopolítica juguen un paper fonamental en les decisions de producció, que es pot limitar per sota del màxim. El mercat mundial d’hidrocarburs no és un mercat perfecte, perquè l’oferta es regula en funció de decisions estratègiques. Per això l’estudi del fenomen es torna transversal, complex i, de nou, incert.

I, tot i així, aquell octubre del 2008 els peakoilists presentaven dades i arguments sòlids que mostraven que la limitació geològica del recurs condicionava -o fins i tot causava- el gran desgavell econòmic en què ens trobàvem. El preu del petroli ja s’havia desplomat fins a la meitat de la gran patacada que es va produir entre el juliol i el desembre d’aquell any. D’alguna manera, es percebia la imminència d’un desastre. I el més curiós és que els peakoilists semblaven delir-s’hi. És la història de la mala fi que ens atrau perquè ens permet posar fi a la incertesa.

Alguns biocombustibles consumien més energia primària en la seva producció que no pas la que proporcionaven

De fet, no ens hauria d’estranyar que alguns professionals de l’energia tinguessin un desig de canvi immediat. Havíem assistit, durant els anys d’encariment dels hidrocarburs, a un espectacle de l’absurd: per tal d’obtenir l’or negre i fer negoci es van arribar a generar autèntiques aberracions. Per exemple: biocombustibles basats en explotacions agràries que, entrant en competència amb conreus alimentaris, provocaven escassetat d’aliments en països en vies de desenvolupament. Alguns d’aquests biocombustibles consumien més energia primària en la seva producció que no pas la que proporcionaven. Tenien el que s’anomena un retorn energètic (EROEI) inferior a u. El malson de qualsevol enginyer de l’energia! Però sens dubte un bon negoci quan s’aconseguia extreure recursos d’allà on costen poc i portar-los on la demanda constreny i el producte es paga a preu d’or negre.

En els anys que van seguir, es va demostrar que la imminència de l’apocalipsi era més aviat relativa. L’alentiment de l’economia en els anys de recessió va fer que la demanda decaigués, i les inversions que s’havien fet durant el temps de vaques grasses en renovables i en hidrocarburs no convencionals feien que la situació energètica mundial prengués un caire més optimista. No estava tot resolt, però el problema de l’escassetat d’energia era menys imminent que la crisi econòmica i, per tant, quedava en segon lloc.

Durant aquests anys, he conegut molts companys enginyers amb una visió eminentment optimista de com cobrir el forat entre oferta i demanda que els hidrocarburs ens aniran deixant. Confien en la tecnologia com si hagués d’arreglar el món: la fusió nuclear que sempre tenim a tocar, l’immens potencial de l’energia solar, les grans millores en eficiència energètica, etc. L’optimisme es basa sovint en la idea que, a mesura que l’extracció de petroli es vagi dificultant, tant econòmicament com energèticament, el mercat virarà cap a les noves tecnologies disponibles, que en conjunt ho posaran tot a lloc. Aquest escenari, que conté gran part de lucidesa, amaga encara altres efectes que no ens volem explicar. És la vella història de l’estruç que amaga el cap.