IN MEMORIAM

Eva Serra: reconstruir la història col·lectiva

Mor una autora clau per als fonaments de la Catalunya moderna

Eva Serra i Puig, nascuda el 1942 i morta ahir, filla de l’historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols, ha deixat una obra historiogràfica cabdal. Professora de la UAB, la UPF i la UB i membre de l’IEC, va centrar el seu treball a explicar els fonaments de la Catalunya moderna (segles XVI i XVII), uns segles que s’anomenaven de decadència i que eren un autèntic erm historiogràfic sobre el qual Pierre Vilar va cridar l’atenció amb la seva Catalunya dins l’Espanya moderna (1964).

Aleshores Eva Serra va aprofundir en el règim senyorial i en l’estructura agrària, línia de treball que té en el llibre Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat, 1590-1729 el seu millor exponent, entre moltes altres publicacions en revistes, sempre d’un interès i d’un rigor excepcionals.

Però la seva gran contribució ha tingut lloc en l’àmbit de la història política. En primer lloc explicant la capacitat de les institucions catalanes per adaptar-se a les conjuntures més crítiques i trobar solucions a les exigències de cada moment històric gràcies, en bona mesura, als mecanismes de representació política. Ha posat en relleu -juntament amb Josep Fontana- el paper de les Corts i la importància de les Constitucions com a peça clau del sistema polític català anterior al 1714.

Avui, molts historiadors hem transitat per aquest camí gràcies als treballs capdavanters d’Eva Serra, que nedaven a contracorrent de la moda que cantava les excel·lències de la modernitat de l’absolutisme i l’unitarisme borbònics enfront d’un quadre institucional català suposadament tronat i corrupte. Ben al contrari, Serra ha demostrat que les Constitucions emparaven beneficis socials enfront d’una monarquia atrapada en la dinàmica imperial, els enormes ingressos de la qual eren devorats per les constants despeses militars. I encara més: que el sistema institucional català va evolucionar, en les convocatòries de Corts dels anys 1701 i 1705, en sentit favorable a l’imperi de la llei, de control del poder dels ministres reials i de garantia de certes llibertats bàsiques dels individus en aquella societat d’Antic Règim. El llibre publicat conjuntament amb Josep Capdeferro, La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions (1702-1713), un tribunal per resoldre les reclamacions per actes contraris a les Constitucions realitzats per funcionaris reials, culmina aquesta trajectòria.

La segona contribució ha estat l’anàlisi de les relacions entre les institucions catalanes i la monarquia entre 1640 i 1714, com va fer al llibre col·lectiu que va dirigir, La revolució catalana de 1640, així com en diversos treballs que, amb gran erudició, estudien la complexa etapa que va de finals del XVII al 1714, amb el canvi dinàstic dels Àustria als Borbó entremig.

I cal recordar, també, la seva gran aportació -acomboiada per un bon equip de treball- a la col·lecció Textos Jurídics Catalans, del departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que ha posat al servei dels historiadors i del públic uns materials essencials com són els de les reunions de les Corts catalanes.

A més d’una excel·lent persona, hem perdut una de les historiadores més sòlides del país i, sens dubte, la millor entre els historiadors modernistes. Amb tot, ens consola que l’empremta del seu treball és inesborrable gràcies a la seva gran consistència.

Etiquetes