1714: actes i idees

He llegit (amb certa perplexitat) l'article publicat en aquestes pàgines per Borja Vilallonga sobre "Els orígens intel·lectuals de 1714", explicats en clau de tradicionalisme catòlic. Remarca el pes en l'elit del país d'una "mentalitat catòlica ancorada en uns esquemes poc oberts a les innovacions modernes", per concloure que "el rebuig català a la modernitat es va traduir en un rebuig a l'absolutisme francès […] però no va significar que abracés, ni de bon tros, el model anglès".

Ningú no posa en dubte la forta empremta religiosa de la societat catalana del 1700, amb la tradició tomista al capdavant. Però si ens apropem a la seva realitat ens adonem que era molt dinàmica i oberta, fruit dels canvis econòmics i socials que estava experimentant i dels contactes constants amb l'exterior, tot i que estava lluny dels països calvinistes i protestants (tanmateix, Baruch Spinoza elogià el model polític de la Corona d'Aragó, amb la seva monarquia limitada). A tall d'exemple, Pau Ignasi de Dalmases comprava llibres a Gènova, Venècia, Nàpols, Tolosa, Madrid, Lió i Amsterdam, i en altres ciutats on comerciava la seva família.

Podem considerar l'absolutisme com una via per avançar cap a la modernitat (tot i que aquest mite està essent molt discutit) amb el benentès que pretenia enfortir les estructures de poder al servei del rei. L'altra via més innovadora políticament i econòmica era el parlamentarisme en la seva versió britànica i holandesa. Doncs bé, els dirigents catalans de 1705 van apostar per aquesta via, que consolidava la representació política (estamental, no individual), sense ser protestants. Ho van fer per raons econòmiques (el seu ideal de comerç lliure i d'un proteccionisme a favor de la producció autòctona els acostava als holandesos i anglesos enfront de França) i per raons polítiques (una sòlida tradició constitucionalista desenvolupada durant segles, que va culminar a les Corts de 1701 i 1705). En les últimes Corts els dirigents catalans van aconseguir ampliar significativament les atribucions de les institucions de govern enfront del poder reial en àmbits com la política, el control dels funcionaris, de la corrupció, l'economia, les garanties individuals, la justícia... Sovint s'oblida que les Constitucions emparaven beneficis socials per a l' home comú en els àmbits esmentats, i d'una manera especial en la fiscalitat i la guerra, essencials en aquell moment, en què els reis posaven els fonaments dels estats.

El sentit de l'evolució del constitucionalisme català el va entendre bé Felip V, que va considerar que " aquellas Cortes dejaron a los catalanes más repúblicos que el parlamento abusivo de los ingleses ". També el confirma el parlament de l'ambaixador Pau Ignasi de Dalmases davant la reina Anna d'Anglaterra, per demanar-li ajut per als catalans "en consideración de que siendo este país [Anglaterra] tan libre y tan amante de la libertad debía proteger otro país, que por sus prerrogativas podría llamarse libre, el cual solicitaba su protección y amparo, añadiendo que las leyes, privilegios y libertades son en todo parecidas y casi iguales a las de Inglaterra ".

Aquella concepció de la política l'explicità millor que ningú el jurista Francesc Solanes: " No es el príncipe el que debe estar por encima de las leyes, sino las leyes por encima del Príncipe ". La idea, en el fons, no era gaire diferent del que defensava l'anglès Algernon Sidney -malgrat la diferència de context que els separava- quan escrivia que a les repúbliques "no són els homes els que governen, sinó les lleis, els preceptes i les constitucions". Per això podem qualificar-la de republicanisme monàrquic , en el sentit que la fidelitat al rei quedava condicionada al respecte de les lleis. Però es radicalitzà inevitablement durant els catorze mesos de resistència i va donar lloc a diverses propostes per crear una república catalana sota l'empara dels aliats. En aquell context d'incertesa, Pau Ignasi de Dalmases va mostrar tota la seva simpatia per l'opció de la república, «pues les repúbliques aman i volen o deuen voler i amar sos semblants», a banda que considerava que les monarquies eren massa cares.

Vet ací, doncs, un paisatge intel·lectual força més ric i "modern" que no pas el panorama escarransit que ens pinta Vilallonga. Que té les seves arrels en la tradició jurídica pactista, i que es posa al dia mitjançant noves Constitucions i formulant una alternativa política que no va fracassar, sinó que va ser aniquilada per la força de les armes. Al seu lloc s'hi implantà un règim absolut, militaritzat i corrupte que constituí una autèntica involució: sense representació política i sense cap control sobre els governants. Quina modernitat!