Absolutisme i autoritat

Hi ha una diferència fonamental entre aquests dos conceptes. Autoritat és la capacitat de manar, d’obligar els altres, de tenir el seu reconeixement per fer-ho. Està condicionada a la concessió prèvia d’aquesta autoritat per part de qui després l’accepta, tret de ser considerada d’origen transcendent.

En el liberalisme l’autoritat és fruit d’un pacte de la ciutadania; en l’absolutisme l’autoritat no té més límit que la pròpia voluntat del sobirà.

Els règims polítics avui a Europa, tots formalment democràtics però diferents, tenen orígens i evolucions històriques diversos que condicionen els hàbits, les maneres de fer i les cultures. Es tracta d’un valor intangible que afecta l’acció política i el què i el com d’aquesta acció. La importància dels antecedents...

Al Regne Unit la dinastia Tudor, com la resta a Europa al segle XVII, era absolutista. Hi havia un Parlament en el qual els diputats eren elegits amb sistemes de sufragi més o menys oberts. El conflicte entre Carles I i el Parlament és resolt violentament. És decapitat el 1649. No acaba aquí, perquè Jaume II veu novament la seva autoritat, que pretenen absoluta, disputada per un Parlament que l’acaba fent fora el 1688. La revolució republicana del 1645 de Cromwell, que com a tal no té continuïtat, estableix l’autoritat màxima del Parlament, que és acceptat pel rei Guillem III de la dinastia Orange i pels seus successors. Les dues religions que conviuen al regne, anglicans i puritans, tenen influència en l’arrelament del parlamentarisme i la llibertat d’opinió, especialment per als puritans, que són minoria.

Els pensadors britànics del XVII i XVIII, especialment Hobbes, Hume i Locke, teoritzen sobre l’estructura de l’estat i la seva legitimació. Es defineix una convenció de governants i governats que fa compatibles, amb les lògiques mancances i febleses, l’autoritat i la llibertat. Cinquanta anys més tard, Montesquieu teoritza sobre l’equilibri de poders, que es consagra com a teoria de l’estat modern.

S’ha d’esperar a les revolucions americana i francesa per a la universalització del concepte d’ igualtat, la legitimació del dret a la rebel·lió enfront de la tirania i la institucionalització d’una estructura de l’estat basada en la desconfiança envers l’home com a subjecte polític.

A Espanya el sistema de govern és des del segle XVI absolutista, l’autoritat del rei és reconeguda d’origen diví i la religió, única, la reforça sense contrapès. L’imperi es governa des de consells que es creen per administrar qüestions concretes, Castella, Flandes, les finances, etc. Els seus membres són nomenats per l’autoritat única del rei. No hi ha contrast i joc polític, sinó simplement autoritat i administració. La política no es fa al Parlament, sinó a la cort.

La primera oportunitat d’obertura d’aquest règim es frustra quan, sota Felip II i Felip III, estant Espanya i Portugal al mateix estat, els portuguesos perden el conflicte pel poder, no poden posar la capital a Lisboa i establir una estructura de l’imperi format per regnes independents consorciats.

Espanya opta per un imperi central i continental podent ser federal i atlàntic. La doctrina de poder és definida sota Felip IV pel comte duc d’Olivares com a políticament i econòmicament centralista i militarment i religiosament excloent. La independència de Portugal el 1640 i la derrota de Catalunya el 1652 la reforcen.

L’arribada dels Borbons el 1700 amb un concepte de l’estat centralista no modifica aquesta situació i així s’arriba al segle XIX, on la manca d’una Revolució Industrial, amb excepció de Catalunya i el País Basc, la pèrdua de les colònies i la derrota en la guerra amb França porten a una situació inestable i de conflicte. En 178 anys, del 1800 al 1978, només 85 anys de democràcia, 6 Constitucions, 7 cops d’estat i 3 guerres civils. Espanya no té tradició democràtica.

La crisi gairebé crònica conviu amb un vigor cultural i intel·lectual notables. L’excel·lència en art i cultura no va en paral·lel amb la bona política i l’eficaç administració.

Aquests antecedents són, com és palès, profundament diferents al Regne Unit i a Espanya i tenen conseqüències de pes per a la vida social i cultura política dels dos estats.

La tradicional verticalitat de l’autoritat a Espanya, concentrada en el rei, amb una religió única i lligada a l’estat i la manca de costum del debat i el contrast d’idees, fa més difícil el respecte per l’individu, la formalitat en el compliment dels compromisos, la paraula donada i l’acceptació de la discrepància..., si ho comparem amb el Regne Unit.

Els matisos i la simultània coincidència i discrepància en les relacions socials i polítiques pròpies de la democràcia no són valors en els quals Espanya excel·leix... Això no és una crítica a un poble que, com tots, té virtuts i defectes, però sí el reconeixement per raons històriques, més que de raça o geografia, de l’arrelament d’unes tradicions i cultura que el pas dels anys ha cristal·litzat i cal tenir en compte.