Alemanya, estable i tranquil·la

Des de la reunificació, el 1990, la importància d’Alemanya a Europa i al món ha crescut més per la feblesa i els errors dels EUA, i els dubtes i les incerteses de la UE, que per la seva positiva i explícita acció diplomàtica. Ha esdevingut un poder central mantenint-se estable mentre el món canviava.

És possible que, després de forçar a l’extrem l’excepcionalitat nacional fins al 1945, amb resultats desastrosos per a si mateixa i per als altres, la importància de la contenció amb què practica la seva política des de fa 25 anys no sigui més que la lliçó de la dolorosa experiència del passat.

Però el resultat no ha estat que Alemanya s’hagi convertit en una superpotència -la proporció de les seves exportacions respecte de les mundials és ara més baixa que fa deu anys-, sinó que ha mantingut la seva posició internacional, ja que ha aguantat millor que els altres...

El 2003 Alemanya era el malalt d’Europa: l’atur va pujar al 12% -una xifra alta per a l’estàndard nacional-, l’economia no creixia, l’envelliment de la població començava a pesar econòmicament i socialment... El canceller Schröder va fer un discurs al Bundestag, “Coratge per a la pau i coratge per al canvi”, que va ser el tret de sortida a la seva reforma del mercat laboral i del sistema de pensions, feta a un alt preu, ja que va perdre les eleccions el 2005. Però aquestes doloroses reformes van enfortir el país i Alemanya és l’estat europeu que millor ha superat la crisi del 2008-2009 perquè va consolidar l’essència de la seva economia: la indústria.

Alemanya ha participat per primera vegada des del 1945 en dues guerres, les de l’Afganistan i Kosovo, la primera en resposta a la seva tradicional aliança amb els EUA i la segona per defensar l’estabilitat d’Europa, però es va oposar fermament a la Guerra de l’Iraq, fonamentada en raons dubtoses i discutibles. És a partir d’aquestes decisions que es recupera i s’exerceix la majoria d’edat política d’Alemanya.

La Conferència d’Hèlsinki, el 1975, és el que va permetre superar la bipolaritat de la Guerra Freda amb la creació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, el paradigma de la política alemanya actual, que es vol, en paraules del seu ministre d’Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, “responsable, continguda, reflexiva i guiada pels principis que inspiren Europa”.

És la crisi d’Ucraïna el que ha demostrat aquesta nova capacitat política. L’acord de Minsk aconseguit entre Alemanya i França ha evitat l’extensió del conflicte. No és una solució definitiva però ha evitat que s’aprofundís una crisi que no interessava a Europa i suposava un focus d’inestabilitat perillós per una Rússia amb problemes interns que s’han traduït en una política exterior agressiva a la qual Occident no ha sabut respondre.

En la crisi dels refugiats, Alemanya ha acollit un milió de persones. Cap estat de la Unió n’ha rebut fins ara més de deu mil i la UE no ha estat capaç d’imposar una política generosa i equilibrada per a tots els estats membres. Alemanya ha demostrat amb fets una praxi més progressista que molts d’aquells que es vanten de seguir polítiques obertes a tots i a tothom.

La participació d’Alemanya en l’alto el foc entre Hezbol·lah i Israel el 2006 requeria observar permanentment la situació per evitar que es violés l’acord. Calien tropes sobre el terreny, però per a Alemanya portar tropes a la frontera d’Israel després de l’Holocaust era políticament inacceptable. Es va arribar a l’acord que la marina alemanya patrullés el Mediterrani oriental per evitar el tràfic d’armes. Una prova de la contenció dintre del compromís i l’eficàcia.

Alemanya ha impulsat una política econòmica a la UE de rigor pressupostari i límit al dèficit que ha estat dura per als estats membres més endeutats però, tot i això, ha respectat la política del BCE, de compra massiva de deute, tot i no ser la seva. És el que ara sosté Europa. El record històric dels deutes de guerra pagats per Alemanya, amb fortes condonacions de volum i pròrroga de terminis, probablement ha flexibilitzat la seva posició. Ha sabut acceptar la política més keynesiana practicada per Draghi i el BCE des de la pròpia experiència i la discreció.

Malgrat aquesta trajectòria d’estabilitat i progrés, Alemanya pateix com la resta d’Europa l’agressió de l’extrema dreta, i la política de la cancellera Merkel amb els refugiats pot agreujar un problema que ho és per a totes les democràcies occidentals, però és improbable que el terrorisme, del signe que sigui, pugui afectar la trajectòria d’estabilitat i progrés del país.

Quan no s’és una potència política de primer nivell cal saber acceptar el lideratge d’altres i acomodar els propis interessos a les tendències generals. L’equilibri entre el que es vol, el que es pot fer i el que es fa és una pràctica que Alemanya ha seguit últimament en benefici propi i d’altres. Aquesta no és una de les virtuts més arrelades a casa nostra. ¿Es pot cridar l’atenció sobre això sense donar lliçons a ningú de què cal observar i aprendre?