Alternatives de l’esquerra

Espanya acabarà l’any amb un 10% de reducció de PIB i un 20% d’atur. Amb la gran crisi de 1929 els EUA van tenir una reducció del PIB del 25% i l’atur va arribar al 25%. És diferent, però del mateix ordre.

En ser elegit president, Roosevelt va mobilitzar el New Deal en tres mesos. Era un programa d’economia dirigit a reparar, reconstruir i reformar i amb tres instruments: injectar fons a la indústria i l’agricultura, a l’economia productiva, donar feina a tothom i reformar la banca. És una referència que s’ha de tenir present...

El desgast a què la dreta sotmet el govern central, sense raons objectives i sovint amb arguments falsos o exageracions matusseres, no és sostenible a llarg termini. La dreta és conscient que electoralment no pot tombar el govern, ara no li surten els números. L’objectiu és demostrar que l’esquerra no pot governar de manera eficaç i que comet contínues irregularitats que violen l’esperit de les lleis de l’estat de dret. Apel·len a l’esperit de les lleis, perquè les lleis el govern central no les viola, i voler-ho demostrar malgrat l’ ajut de la justícia és difícil.

En aquesta ofensiva s’hi val tot. La premsa afí justifica i amplifica l’atac al govern central i avisa del perill que suposa que “comunistes” siguin responsables de ministeris, perquè aquests el que “realment volen” és trencar l’ordre constitucional, denigrar la monarquia i demostrar la corrupció i ineficàcia del règim actual.

L’objectiu d’aquesta ofensiva és trencar la classe mitjana, i enfrontar una part contra l’altra. La dreta extrema pensa -i la segueix la dreta- que en aquest entorn de tensió serà més fàcil fer caure el govern central i produir un enfrontament social que faci possible un règim autoritari, que saben que sempre tindrà el límit de la UE, però que pot recentralitzar l’Estat i reduir les llibertats. Al si de la UE ja està passant a Polònia, Hongria...

La conclusió és que aquest excessiu, desbocat i intel·ligent atac al govern central té l’objectiu d’aconseguir el seu afebliment produint la fatiga de la classe mitjana, que acabarà advocant per una treva. En aquestes circumstàncies, unes eleccions poden portar a la victòria de la dreta per acabar “amb el desordre permanent”. L’estratègia és coneguda: causar desordre i constatar públicament que aquest desordre no és sostenible i, per tant, arribar a la conclusió que s’ha de canviar el govern.

Espanya necessita un pla semblant al New Deal dels EUA als anys 30, salvant les distàncies temporals i de dimensió. Per fer-ho cal un consens polític ampli o una majoria política sòlida. És a dir, un consens ampli que impliqui PSOE i PP o, alternativament, enfortir la majoria d’esquerres que dona suport al govern. El que s’ha de fer és en tots dos casos el mateix: reparar, reconstruir i reformar.

Arribar a un acord PSOE-PP és, en les presents circumstàncies, impossible. El PP sap que la política que fa li funciona i l’acosta al poder. Qualsevol declaració que faci el PSOE favorable a l’acord serà interpretada com una feblesa i reforçarà l’ofensiva: “Seguim com fins ara, que comencen a afeblir-se”.

Cal un cop de força i determinació del PSOE perquè el PP s’avingui a negociar seriosament. Aquesta només pot ser una acció que suposi una erosió del poder del PP. Per exemple, un acord PSOE-Cs que els permeti fer una coalició de govern a la Comunitat Autònoma de Madrid, que sigui prou atractiu per a Cs perquè s’hi decideixin; és a dir, amb presidència de Cs. L’acord amb Cs ha de ser local. A nivell de l’Estat el PSOE té aliats incompatibles amb Cs. Això suposaria una pèrdua de poder per al PP que equilibraria les forces entre PP i PSOE en una futura negociació d’àmbit estatal, i que sobretot causaria una reconsideració al si del PP en relació a l’agressiva política actual contra l’esquerra.

Aquesta política és complexa, perquè requereix mantenir l’entesa del PSOE i Podem amb ERC i el PNB, però seria possible si el fi fos fer una política de reforma de l’Estat i es mantinguessin els objectius d’entesa amb Catalunya.

Si aquesta política d’enfrontament PSOE-PP seguida d’un pacte no fos possible -per la negativa de Cs o per dificultats derivades de la coalició de govern-, l’alternativa seria desenvolupar una política econòmica i social estratègica: una política d’impuls de la indústria i dels sectors econòmics lligats a la tecnologia i la ciència que hauria d’anar acompanyada d’una política d’oferta pública de treball per als sectors amb més baixa formació, de manera similar a la política que es va desenvolupar amb èxit en el marc del New Deal.

Tenir cinc milions d’aturats no és sostenible, la qüestió no és pagar-los un subsidi que els permeti viure -i que costi a l’erari públic 70.000 M€ a l’any-, sinó fer possible que tinguin una feina que els dignifiqui i els permeti tenir una vida honorable, no basada en l’ajut de l’Estat.

Si es desplega aquesta política amb la col·laboració dels sectors econòmics i socials, la rellevància de la política agressiva de la dreta reduirà el seu impacte. Es demostrarà per la via dels fets que aquesta agressivitat és partidista i no respon a una àmplia majoria.

La política ha de servir per resoldre els problemes de la ciutadania, no ser un espectacle estrident i inútil.