Aquesta Europa no val

Imaginar el futur és sempre més difícil que analitzar el passat, però també és més útil. Projectar el futur permet modular-lo; analitzar el passat no porta a l’acció, sinó a la diagnosi de causes i raons per no repetir errors en el futur. “El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació”, diu Albert Einstein.

Ara a Europa travessem un període crític que serà llarg. El Brexit és una pèrdua objectiva, política i econòmica, que projecta una imatge negativa de la UE. Hongria ha esdevingut una dictadura i el grup dels partits de dretes de la Unió, el PPE, en el qual s’integra el Fidesz, no ha volgut denunciar un estat de coses que no permetria a Hongria entrar a la Unió si no en fos ja membre. És un error que tindrà conseqüències. Polònia i Txèquia deriven cap a estats autoritaris i no democràtics. La Unió tampoc hi ha volgut actuar. Els errors, quan tenen una causa comuna com és la por, es repeteixen.

La Comissió no s’ha atrevit a obligar els estats membres a complir els Tractats. Aquesta situació només pot evolucionar d’una manera: que les regles de convivència dels estats membres es degradin i l’incompliment no tingui conseqüències. Vindrà més desordre i més conflicte. És un pendent que accelera la descomposició.

Alguns estats membres necessiten finançament per la pèrdua de PIB que els comportarà l’aturada econòmica, i el xoc entre els estats del nord i els del sud per la manera d’afrontar aquesta situació és greu. Els del nord s’han mostrat favorables a préstecs condicionats a reformes estructurals si els estats deutors són incapaços de retornar els préstecs que han rebut. Model grec. Els estats del sud han proposat -i sembla que els últims dies hi han renunciat- una mutualització del deute, de manera que si un estat no pot retornar els seus préstecs, la resta es reparteixen la càrrega financera que això suposi fins que pugui retornar-los. El model grec ha infligit un dany a la seva economia de difícil recuperació. Si acceptem que és irracional fer el mateix esperant que els resultats siguin diferents, la UE no ha de tornar a aplicar un remei que s’ha mostrat profundament tòxic. El límit de la discussió i la palanca per a la solució entre nord i sud és la continuïtat de la moneda comuna i el mercat únic. Ningú ho vol posar en risc.

És possible que la reducció del PIB superi el 10% el 2020. Relaxar les mesures de confinament té un risc de rebrot de la pandèmia i això portarà a fer la crisi més llarga per l’endarreriment en la represa de l’activitat econòmica. És un risc que s’ha de modular. En economia no hi ha absoluts. És això el que pot donar lloc, el 2020, a una pèrdua de PIB superior a la que s’ha produït en les crisis patides pel sistema capitalista des de la del 1929, tret de la Segona Guerra Mundial.

Ens equivocarem tots si la injecció de liquiditat a les finances dels estats es fa amb els principis d’individualitat, data fixa i obligatorietat lligada a unes reformes estructurals que poden agreujar la crisi en els estats que no puguin complir amb els creditors.

Cal no resoldre problemes -la necessitat de liquiditat actual de certs estats- amb solucions que ajornen el problema però també el fan més gran, i que al capdavall porten a la fallida d’alguns dels actors implicats.

No és segur que l’Eurogrup hagi estat capaç de resoldre aquesta qüestió. Cal simular les mesures que es posaran en pràctica en els escenaris de default, inevitables per a certs estats.

Si els europeus som capaços de resoldre els problemes ara peremptoris de manca de liquiditat, després haurem d’afrontar una reforma de la política industrial. Lligar aquesta política a la necessitat de rendibilitat a curt termini ha portat a deslocalitzar gran part de l’activitat productiva i tècnica fora d’Europa, amb la dependència econòmica i comercial subsegüent.

Això implica necessàriament posar en marxa noves polítiques fiscals selectives i la coordinació dels organismes europeus i mundials -BCE, Mede, els drets especials de gir de l’FMI, etc.-, per suavitzar la necessitat de rendibilitats altes a curt termini. La política industrial i l’increment de la capacitat productiva no es poden fer amb retorns d’inversions financeres excessius.

Aquesta activitat hauria d’estar lligada a la recuperació de la indústria de defensa, que contribuirà al desenvolupament tecnològic i a l’estabilitat dels mercats, perquè en aquest sector els clients són els estats o la col·laboració entre ells. Políticament Europa ho necessita, i industrialment també.

Es necessiten reformes en els Tractats de la UE, modificar l’article 173 per donar més força a la Comissió, augmentar el pressupost comunitari de l’1% del PIB dels estats membres al doble. Cal relaxar les condicions de competència, que poden ser positives per al mercat interior però no per a l’acció comercial de la UE fora de les seves fronteres, perquè afebleixen les seves empreses.

Són moltes reformes, però la gravetat de la crisi generada pel covid-19 és una raó que, en aquest sentit, permet tenir esperança. A grans mals, grans remeis. La pregunta és: podem no afrontar una realitat que ja és aquí i ens perjudica? Què més cal per entendre que l’estructura de l’Europa que tenim no ens val?