Convèncer de la diferència

“El que ara es planteja és que com a solució a la crisi catalana s’entreguin a Catalunya les competències exclusives i blindades en matèria de llengua, cultura i ensenyament, de manera que el govern català pugui dur a terme sense cap restricció una política de cohesió identitària de la societat reformant en el que sigui necessari les persones que la componen perquè s’emmotllin al tipus nacional català predefinit pel Govern. Un pacte profundament antiliberal perquè entrega persones concretes de carn i ossos a canvi de relacions de superioritat o lleialtat entre ens ficticis merament instrumentals. Les nacions són per a les persones i no les persones per a les nacions”. José María Ruiz Soroa a El País fa uns dies.

Sempre resulta difícil convèncer que, més enllà de la pròpia creença, n’hi ha d’altres, i que l’aplicació del propi procés mental a circumstàncies i entorns diversos pot portar a l’error, en tant que la línia de pensament pròpia constitueix un mecanisme que pot estar lluny dels raonaments que sustenten les idees dels altres. No són les idees les que poden ser diverses, sinó la manera com neixen, es transformen i evolucionen. ¿És útil projectar les pròpies creences sobre les presumptes idees dels altres per extreure’n conclusions?

La idea de Ruiz Soroa és certa si es projecta sobre una realitat nacional i social idèntica a la coneguda, viscuda i practicada per ell al llarg dels anys, és a dir, l’espanyola.

¿És cert això en el cas de Catalunya? ¿El nacionalisme practicat, no anunciat, a Catalunya és igual que el practicat a Espanya? ¿Els catalans volen que tota la població sigui uniformement de creença nacionalista sense distincions i matisos? ¿És aquesta una realitat que s’adiu amb el que passa a Catalunya?

Quan l’Estat s’ha projectat en la nació, aquesta equació sempre s’ha donat; quan la nació s’ha construït sense l’ajut de l’Estat, en canvi, això esdevé necessàriament diferent. Però parlem d’un cas tan singular que extreure’n conclusions des del paral·lelisme amb altres circumstàncies es fa difícil, una dificultat que cal ponderar per tal de no caure en la crítica fàcil. ¿Es pot mantenir que la diversitat ideològica a Catalunya és igual que a Espanya? Si un reflex d’això és la premsa escrita o la televisió i la ràdio, la diferència entre l’uniformisme d’opinió a Espanya i la situació a Catalunya és innegable. Però si això no es percep per raons de desconeixement de la realitat o d’orientació ideològica -i no crec que sigui el cas de Ruiz Soroa-, les conclusions poden ser errònies per la voluntat d’aplicar un motlle rígid a una realitat que no s’hi adiu.

La majoria dels catalans tenen la seguretat que és aquest mestissatge el que constitueix la fortalesa de la societat catalana

Si mai Catalunya arriba a ser una nació independent, no es pot discutir que el perill de canviar la realitat actual en la direcció que es dona avui a Espanya -l’argument de Ruiz Soroa- augmentarà. Però és dubtós que hi arribi. El mestissatge català, amb una proporció de població immigrada des del 1950 respecte de l’autòctona en origen que és la més gran del món, constitueix una realitat social impossible de canviar. Això és una dada, no una opinió.

Però hi ha un altre fet més profund, i és que la majoria dels catalans tampoc ho volen, perquè tenen la seguretat que és aquest mestissatge el que constitueix la fortalesa de la societat catalana, que formem tots aquells que vivim a Catalunya. No negaré que la col·lectivitat més profundament nacionalista d’un o altre sentit hi pot discrepar, però ¿són majoria?

Hi ha dos models d’ensenyament: la separació per llengües i la immersió en una llengua com a vehicle únic de comunicació. El model català és el segon. ¿Això planteja problemes d’integració més grans que la separació per llengües, tenint en compte la seva semblança i proximitat? ¿Algú pot mantenir avui, si no és per un interès ideològic o polític, que aquest model agredeix una comunitat, la dels que habitualment parlen castellà, tal com porta a pensar el text de Ruiz Soroa?

Sembla que el nacionalisme català vol que el país s’administri a si mateix en major mesura que no ho fa ara, i que ho vol a partir del convenciment que així les coses anirien millor. Però pocs volen canviar la realitat cultural actual.

La realitat cultural catalana és complexa i difícil de comunicar i, per tant, és impossible esperar que els que no l’han viscuda i l’han vist de prop l’entenguin, i encara menys que l’acceptin, perquè explicar el contrari és fàcil, i tothom tendeix a acceptar-ho ràpidament.