Creure en un mateix

“Puigdemont i tots els consellers acabaran inhabilitats i alguns a la presó: no hi haurà ni impunitat, ni immunitat, ni indult”. “El Sr. Puigdemont pot acabar com va acabar el president Companys”. “El Sr. Roger Torrent té dues filles i sap a què s’ha d’atenir”. “El procés secessionista és antidemocràtic, contrari als drets del espanyols i trenca la convivència a la societat catalana”. “Els governs de Catalunya dirigits per independentistes han estat deslleials als catalans, sobretot als que no pensaven com ells, a la resta de les comunitats autònomes i a l’estat espanyol”.

Aquestes declaracions -no he reproduït les que són simples insults-, fetes per polítics o membres del govern espanyol, són amenaçadores i desqualificadores. Fa mesos que els catalans les patim. Ser català és ser sospitós de ser un mal ciutadà -en la seva visió, un mal espanyol-, i probablement enemic de la democràcia i de la convivència, tret que es demostri el contrari de manera explícita i contundent.

És del tot evident que la raó de la manca de llibertat d’alguns empresonats -s’ha de recordar que sense judici- no és el risc de destrucció de proves, ni l’alarma social, sinó el dubte de si continuaran “delinquint”, perquè el delicte està en l’opinió. Sense ser al Govern, ni tenir poder polític, ¿quina és l’acció que es pot dur a terme? ¿Podria, doncs, concloure’s que la reiteració del delicte és ara de pensament i opinió més que d’acció? Per què és tan temible el pensament? Per què s’ha d’evitar de manera radical i absoluta? ¿El govern d’Espanya s’ha convertit en un perseguidor d’idees i principis quan difereixen dels seus?

Els catalans no hem de perdre la confiança en nosaltres mateixos, l’autoafirmació de les nostres virtuts i la seguretat en les nostres accions, la legitimitat de les nostres idees ni la justícia inqüestionable de la seva defensa. La crítica a qualsevol idea, plantejament i proposta és legítima, però no fins a l’extrem de fer-nos creure, per la seva contundència i generalització, que el que fem és sistemàticament injust, erroni i perjudicial per als altres i fins i tot per a nosaltres mateixos. És a dir, que valdria més que no existíssim i desapareguéssim perquè de nosaltres no se’n pot derivar res positiu ni per a nosaltres ni per als altres.

Ha arribat, potser, el moment de recordar-nos les nostres virtuts, els nostres atributs positius, de reforçar les nostres creences, malgrat que siguem percebuts pels altres, alguns dels altres, com a portadors de defectes i no de valors. Catalunya té una economia pròpia i és capaç de generar la seva riquesa i benestar, té una cultura pròpia, una llengua pròpia i sobretot i per sobre de tot una manera de veure el món pròpia. La paraula clau en aquesta afirmació és pròpia, i aquests trets diferencials són importants per a nosaltres malgrat que els altres ens ho critiquin i pensin que no som susceptibles de ser valorats perquè no som com els altres espanyols. Poden acceptar la diferència entre un portuguès i un espanyol, però no entre un català i un espanyol...

“Què els passa a aquests catalans que no són com la resta, que no volen ser com la resta? Què volen i pretenen?” La perplexitat i la manca de comprensió sempre formen part indestriable del conflicte.

La diferència sempre és un problema perquè requereix poder-la entendre i sobretot saber-ne la raó. És sempre la mateixa i substancial pregunta: quina és la necessitat o la causa que la genera? La qüestió es complica si el diferent és minoritari, és una excepció que surt de la norma, que és la regla, la normalitat, d’aquí la paraula.

Hem d’acceptar que som diferents, pensem en part diferent i sobretot sentim diferent, però això no ha de ser obstacle per poder-nos entendre amb els altres, encara que per fer-ho és inexcusable compartir el punt de partida: el respecte per l’altre.

El 21-D va quedar comprovat que el 47,5% de la població catalana és independentista i la resta no, però aquest fet diferencial ens afecta a tots. ¿En les crítiques que patim hi ha alguna diferenciació entre uns catalans i uns altres? Què significa que no n’hi hagi? El problema som els catalans, uns més i altres menys, però el problema és d’arrel...

¿Seria ara el moment de concloure que en lloc de crítiques, burles i desqualificacions el que hauríem de trobar entre els catalans i els espanyols és un respecte mutu, un respecte derivat del que l’altre és i representa? No entraré ara en qui té més part de culpa i de responsabilitat que això sigui com és.

El que resulta sorprenent d’Espanya és que sembla que el temps no corri i, veient que la solució aplicada no resol el problema, estan ficats en aquest embolic en lloc de tenir un projecte ampli i il·lusionador que ens aplegui a tots i que projecti Espanya al món. Ho fa ara França i des de fa anys Alemanya... Quin cost de pèrdua d’oportunitat tan immens!

Per a ells, per als espanyols, saber la raó d’aquesta desavinença és relativament irrellevant, perquè en la seva visió pensen que no els hi va gaire res, malgrat que nosaltres, en el seu lloc, ho veuríem com un gran problema. Ho seria per a nosaltres, però no ho és per a ells, mai ho ha estat, malgrat que aquesta manca de visió els ha sortit en el passat, i de manera reiterada, molt cara: és en l’origen de la seva decadència política i econòmica. Però, com va dir un dels seus grans poetes, “ Castilla, ayer dominadora, [...] desprecia cuanto ignora ”, i probablement aquí hi ha la clau del problema: no ho saben ni ho volen saber.

Etiquetes