Eleccions municipals a Barcelona

De les activitats polítiques dels propers mesos, les eleccions municipals a Barcelona són les més importants. Ho són per la importància que tenen per a la ciutat i ho són també, indirectament, per a la política catalana, donada la importància de Barcelona per a Catalunya -més del 20% de la població hi viu- i per la potència i rellevància econòmica, empresarial, cultural, acadèmica, científica i, especialment, de l’emprenedoria que aplega.

Barcelona es troba en una certa cruïlla. La transformació que van suposar les Olimpíades i la posada en valor dels seus actius de ciutat han produït un èxit del qual es pot morir, és a dir, que les conseqüències no siguin sostenibles. Com tota gran ciutat, Barcelona té problemes de desigualtat, de pobresa, de marginació, d’inseguretat, d’immigració, de massificació del turisme... No són problemes que no tinguin altres ciutats, però les solucions, les respostes a aquests problemes, han de ser específiques i adequades al que és i vol ser la ciutat. Ho han de ser perquè a banda d’aportar solucions han d’evitar que afectin els grans actius i els immensos potencials que té la ciutat.

Sempre passa: quan es té un problema en especial, si és seriós per profunditat o per extensió, es fa un pla estratègic que ho resoldrà tot... Això, que és útil a nivell empresarial, no ho és tant, per complexitat i diversitat, en el cas d’una ciutat. Però el que sí que és útil és saber què és prioritari i per què, quin és el camí i on es vol arribar. Un pla com aquest requereix teixir complicitats i aliances; per a una ciutat, aquesta és precisament la seva força. Cal un bon govern.

En el context de l’independentisme i el sobiranisme, que pretén créixer i eixamplar-se, no tenir l’alcaldia de Barcelona és un problema seriós. Es pretén la independència, però si no s’és capaç de guanyar les eleccions a la capital del que es presenta com un nou estat, el fracàs d’imatge és rotund i porta fins al ridícul.

¿És possible resoldre aquests dos problemes amb un nou consistori sense produir un trencament social entre el sobiranisme i l’unionisme i aconseguint un bon govern per a Barcelona?

Quant a les alternatives, la que és més clara és la dels comuns. L’obra de l’alcaldessa Colau és visible. L’elector coneix bé quins avantatges i quins inconvenients i mancances reporta . És just reconèixer que en un segon mandat les ingenuïtats i la manca de coneixement del que és la ciutat i del que suposa gestionar un ajuntament que es van patir en l’inici del mandat d’aquest consistori no es repetiran. S’ha acumulat l’experiència necessària i, per tant, si la il·lusió per fer que hi havia en el primer mandat no es reprodueix en un segon, la prudència i l’experiència ho poden compensar.

Les conseqüències si el Sr. Valls fos alcalde són força desconegudes, malgrat que ell ho presenti d’una altra manera. La seva trajectòria política a França no ha tingut l’atribut de la previsibilitat, i el compliment de les seves promeses és clarament millorable. Això s’ha vist confirmat per la trajectòria de la seva candidatura a l’Ajuntament de Barcelona. Es va presentar amb el suport de Cs, partit clarament unionista, però després s’ha allunyat d’aquest partit, ha dit que vol ser amic de tots i que es pot entendre fàcilment amb els sobiranistes... ¿Expressa això una voluntat sincera o una dissimulació evident?

Ni el PP, per la seva migrada força electoral, ni tampoc el PSC, que ja ha fet eleccions primàries i elegit el seu candidat a alcalde -que és un bon candidat-, tenen en les presents circumstàncies possibilitats d’optar amb probabilitats d’èxit a ser la llista més votada atraient votants de fora del seu entorn partidari.

La llei electoral municipal estableix que, si cap coalició de partits té més del 51% dels regidors, l’alcalde sortirà de la llista més votada. La dispersió del vot i la llunyania política entre els partits farà que molt probablement l’alcalde surti de la llista més votada. En aquestes circumstàncies, si el sobiranisme vol tenir opcions a l’alcaldia, és obligat que ERC i el PDECat vagin en llista única per aconseguir ser la llista més votada. Això planteja la dificultat de qui la liderarà, és a dir, de quin partit serà l’alcalde. De moment, l’únic candidat clar és el Sr. Maragall d’ERC, però...

Una possible solució per evitar un trencament entre el sobiranisme i l’unionisme podria ser que aquesta llista única fos liderada per un independent amb voluntat de transversalitat que pogués rebre el suport dels dos partits, de la dreta i l’esquerra del sobiranisme, i que amb ànim d’eixamplar el suport fos més un catalanista ferm que no pas un independentista radical. Així podria aconseguir altres suports a la seva candidatura.

Això permetria aconseguir un bon alcalde per a Barcelona -hi ha candidats capaços i experimentats- i evitar un trencament entre el sobiranisme i l’unionisme, via la moderació. No és poc.

Tot això és, molt probablement, en opinió de la classe política, d’una ingenuïtat aclaparadora, però no per això deixa de ser cert -fins on hi pot haver certeses en política-. És frustrant que hàgim d’arribar a la conclusió que el que és més lògic és inviable per ingenu o primari. Si fos així, seria la prova que la nostra societat passa per un cert nivell d’alienació i perversitat en el comportament. Mal assumpte...