Equivocar-se molt

Equivocar-se implica reconèixer que el que s’ha fet o s’ha dit no convé, no ajuda a aconseguir el que es vol, produeix l’efecte contrari del desitjat, antagonitza l’adversari, ofèn el col·laborador, no fa avançar la tesi pròpia... i, per tant, qui s’equivoca intenta esmenar el que un cop fet considera un error. Tret que no vulgui fer-ho per no reconèixer públicament l’equivocació.

El president Sánchez fa mesos que s’equivoca de manera reiterada, probablement més per tacticisme que per convicció, més per por que per coratge. S’ha negat a fer un govern de coalició o amb suport parlamentari extern per l’esquerra per raons justificades, però no concloents, i ara es troba que potser les circumstàncies en què haurà de fer govern, si és el més votat el 10 de novembre, no seran millors que les actuals. Ha fatigat la ciutadania, quatre eleccions en quatre anys, i corre el risc de no aconseguir l’objectiu de situar el PSOE al centre polític -que té un potencial rèdit electoral a curt termini, però que esborrona en la trajectòria d’un partit amb 150 anys d’història, i que es pot visualitzar com un viratge tàctic.

Ha desenterrat Franco del Valle de los Caídos i ho ha fet de manera maldestra. Ha donat a la cerimònia una visibilitat que no mereix, i amb això ha ofès moltes persones que van patir, ells o les seves famílies, les accions de la dictadura. Allà hi ha enterrades de manera anònima 34.000 persones, els familiars de moltes de les quals volen recuperar les despulles dels seus per enterrar-les de manera individual i privada, però se’ls dificulta aquest dret. La cerimònia del trasllat de les restes es fa a la llum del dia, transmesa per la televisió oficial i deixant que la família porti el fèretre amb honors, envoltat amb la bandera de cap d’estat i amb la ministra de Justícia en funcions de notario mayor del Reino. És una cerimònia que s’hauria d’haver dut a terme amb discreció i sense publicitat. La manera com s’ha fet ¿no produeix l’efecte contrari al que seria de justícia i probablement desitja el govern?

Després de més de 40 anys, ¿era necessari fer el trasllat just abans d’unes eleccions? ¿No es pot acusar justificadament el govern d’electoralisme? ¿Què pot dir el govern central als milers de famílies que tenen avantpassats víctimes dels assassinats de la Guerra Civil, que l’Estat no ha recuperat, que estan enterrades en condicions indignes i de manera anònima a les vores de les carreteres, a les tanques dels cementiris, en fosses comunes?

Si l’objectiu del partit socialista “reparant un greuge històric” era aconseguir el vot o el suport polític, es pot trobar que el que hagi aconseguit donant al franquisme una rellevància i una presència política que no tenia ni es mereix, és més suport electoral per a Vox, partit d’extrema dreta. ¿No és aquest l’efecte contrari al desitjat?

Pedro Sánchez ve a Catalunya i només visita els policies ferits, però no els ciutadans civils que s’han vist físicament afectats pels aldarulls públics produïts com a conseqüència de la reacció ciutadana a la sentència del judici polític als membres del Govern, del Parlament i de les entitats civils. L’acció de Sánchez es pot considerar un menyspreu a aquests ciutadans, que ho són amb tots els drets. El de manifestació no els pot afectar negativament quan el que han fet és exercir-lo.

La més alta autoritat de l’Estat a Catalunya, el president de la Generalitat, li demana públicament una entrevista o una conversa telefònica i per cinc vegades es nega a parlar amb ell. L’acció té dues conseqüències. Demostra que l’autoritat de l’Estat a Catalunya està en qüestió i que qui l’ostenta no és considerat un interlocutor vàlid, i evidencia un menyspreu pels ciutadans de Catalunya que, de grat o no, estan representats per aquesta autoritat política. Per què ho fa? No té sentit polític i ofèn innecessàriament molts ciutadans. És obvi que aquesta entrevista pot tenir l’orientació política que ell li vulgui donar perquè és el president del govern i pot remarcar la discrepància política que consideri adequada amb el president Torra, però negar-se a parlar només perjudica políticament a qui ho fa. Si la raó per no fer-ho és la por a una “fotografia” que algú podria “manipular”, s’està arribant al ridícul absolut. ¿No és això massa primari i infantil? ¿Quin sentit té que parli amb l’alcaldessa de Barcelona o amb la presidenta de la Diputació Provincial i no amb el president de la Generalitat? ¿És per fer més evident el seu menyspreu pel president Torra? ¿Té en més estima el seu paper com a candidat a les eleccions generals que com a president del govern? ¿No s’està confonent en la valoració dels seus rols?

El que totes aquestes giragonses de Sánchez posen de manifest és la seva dependència de la dreta. I la té perquè la dreta el condiciona: la seva actuació ho deixa en evidència. ¿És això el que li reportarà vots?

És probable que no corregeixi la seva actuació pel cost polític que tindria. La seva fiabilitat i coherència política està en qüestió més enllà que ell ho accepti, ho rebutgi o faci veure que no ho percep i, si això és així, afegeix a l’error l’evidència de la seva por a la dreta o, en cas contrari, la seva prepotència, i fa evident el seu tacticisme. ¿Li importa més el seu benefici polític immediat que la coherència de la seva trajectòria? En política aquesta actitud s’acaba pagant tard o d’hora, i és un error que molts ciutadans valoraran negativament si es percep que pot tenir conseqüències en les eleccions generals del 10 de novembre.