Europa, on vas?

La idea dels pares fundadors de la Unió Europea Jean Monnet i Robert Schuman després de la guerra era clara i motivada: “No hi haurà pau a Europa si els estats són reconstituïts basant-se en la seva sobirania nacional; són massa petits per garantir als seus pobles la necessària prosperitat. Han de constituir necessàriament una federació”.

Durant quasi 60 anys s’ha construït lentament i administrativament la UE amb aquest objectiu. L’arribada de milions de refugiats de Síria i l’Iraq a partir del 2015, la crisi financera de Grècia el 2014 i el referèndum per la sortida del Regne Unit el 2016 han posat en qüestió la frontera única, la moneda única i l’estabilitat de pertinença a la Unió dels seus membres... Tot ha vingut de cop.

Els estats membres han compromès un bilió d’euros per mantenir l’euro, han creat el mecanisme europeu d’estabilitat financera (ESM), el poder del Banc Central Europeu ha crescut significativament i ha injectat milers de milions d’euros al sistema financer, reduint el cost del diner al 0%.

No n’hi ha hagut prou: la separació econòmica entre els estats del nord i del sud ha augmentat. Aquests pensen que l’austeritat financera ha estat excessiva, i aquells, que el rigor en el control del dèficit ha estat insuficient. El sentit de la democràcia i les llibertats entre els estats de l’oest i de l’est, antics règims comunistes, és també profundament diferent. Polònia i Hongria no tenen el mateix sentit de la llibertat d’expressió i de separació de poders que el Regne Unit, Alemanya o França.

Hi ha una creixent voluntat de contenció de la immigració, quan Europa perdrà entre el 2013 i el 2020 un total d’11,5 milions de treballadors i té una població que envelleix ràpidament. És una paradoxa alimentada per la por.

L’elecció del president de la Comissió s’ha fet el 2015 per primera vegada pels parlamentaris elegits per sufragi universal, però els partits euroescèptics o oposats a la UE han crescut a França amb el Front Nacional, a Holanda amb el Partit per la Llibertat, a Alemanya amb Alternativa per a Alemanya, al Regne Unit amb el UKIP... La població favorable a la UE s’ha reduït un 34% a Espanya, un 21% a Franca i un 20% a Itàlia.

Podem pensar que tot això no és més que una crisi de creixement o que el model d’Europa que hem seguit fins ara ha de ser revisat. No sembla possible, en tot cas, que Europa pugui evolucionar a curt o mitjà termini cap a una unió més forta i estreta.

En un article recent, Ngaire Woods, professora d’economia global a Oxford, planteja tres possibles models per a l’Europa del futur.

Hi ha una voluntat en certs europeus de més capacitat d’autodeterminació, més regionalisme i localisme. Els casos d’Escòcia i Catalunya són exemples d’aquesta voluntat. Es podrien acomodar aquests nous estats en una nova i ampliada Unió amb certes garanties, i això enfortiria i cohesionaria la Unió. Esclar que els estats membres dificultarien ara aquesta iniciativa -va contra els seus interessos-, però la cohesió global augmentaria i aconseguir la federació que defensava Jean Monnet seria més fàcil.

La segona alternativa seria el reforçament de l’hegemonia alemanya, ja ara forta. Bill Cash, parlamentari europeu, diu: “La UE ha mutat a una creixent i poc democràtica Europa dominada per Alemanya”. Certament aquest model no seria atractiu per a molts i, si fos adoptat, hauria de ser regulat per evitar els desequilibris que tota hegemonia política i econòmica suposa.

La tercera alternativa suposa desenvolupar Europa acceptant una creixent diversitat demogràfica i una influència més gran de la immigració, socialment, laboralment i econòmicament. Seria adoptar el model seguit pels EUA del 1870 al 1930 amb l’arribada massiva d’immigrants incorporats a la població de manera activa. La integració europea podria esdevenir més fàcil perquè la societat seria més porosa i oberta. És exactament el que no volen els partits oposats a la UE.

L’alternativa més probable és que la UE continuï cooperant de manera més selectiva i menys globalment integrada sota el lideratge d’Alemanya ara que França i Itàlia perden força i el Regne Unit se separa parcialment de la Unió.

Aquest model reforça una certa col·laboració però no condueix cap a una integració més gran; és una solució poc atractiva políticament però permet navegar en un mar polític i econòmic complex de futur incert. Els europeus continuarem sense explotar les nostres col·lectives fortaleses econòmiques, polítiques i culturals... per egoisme, per inèrcia i per incapacitat de canviar la realitat actual. ¿Som un poble vell i d’idees envellides?