Europa

Aquests dies celebrem la creació de la Comunitat Europea (CE) a Roma el 1957. No cal fer història, per prou coneguda, del que ha estat la CE i la seva ampliació i aprofundiment en aquests anys. Tampoc del que en determinats moments no es va fer: negociació política amb una estructura federal dels estats membres, que amb menys socis hauria estat més fàcil que ara.

No és útil lamentar-se d’errors comesos que en el transcurs dels temps han esdevingut estructurals, tals com l’excessiva burocratització i l’excés de legislació, no essencial ni per al mercat comú ni per facilitar les relacions entre estats, etc.

I tampoc té el més mínim interès ara vantar-se d’èxits indubtables tals com la creació de la moneda única i del BCE, que han estat claus. En el primer cas, per facilitar les relacions econòmiques i comercials, i en el segon per finançar les empreses dels estats membres, en dificultats per la crisi del 2007, alliberant fons de les entitats financeres nacionals, que es poden dedicar a altres fins, inclosa la compra de deute públic.

Europa és una realitat política i econòmica antiga. L’origen, per no anar més enrere, ve de la Pau de Westfàlia, que el 1648 va acabar amb la Guerra dels Trenta Anys, que va destruir Europa per raons més religioses que polítiques. Va ser la primera vegada que es va entendre que la realitat dels estats i les seves interrelacions era el que havia de definir el nou ordre polític. Des de llavors, la història d’Europa s’ha definit a partir d’una potència hegemònica, primer França i després Alemanya.

Lluís XIV, als segles XVII i XVIII, i Napoleó després, al XIX, varen determinar la història d’Europa. El Regne Unit va jugar un paper d’equilibri que no agafa realment força fins a entrat el segle XIX, quan després del desastre napoleònic les potències conservadores -Àustria, Rússia, Prússia i el Regne Unit- imposaren una política de concertació: el Congrés de Viena, al qual es va adherir també França i que durà fins a la Guerra de Crimea el 1853.

La unitat alemanya sota l’autoritat de Prússia, i la derrota de l’imperi francès de Napoleó III el 1870, acaba amb el domini francès a Europa com a primera potència, en favor d’Alemanya.

Ara la situació és radicalment diferent. No hi ha perill de confrontació armada entre França i Alemanya; el record del cataclisme de les guerres mundials és viu i present. Tampoc es planteja una possible confrontació política o econòmica entre aquestes dues potències. Han après per sempre que el benestar dels seus ciutadans i la seva rellevància al món han d’estar basats en la col·laboració i no en la confrontació. Per primera vegada no hi ha a Europa el risc de conflicte pel lideratge continental.

El Regne Unit és fidel a la seva política d’equilibri de poder i independència respecte de les potències continentals, però ara amb recorregut escàs perquè el potencial conflicte entre França i Alemanya ha desaparegut.

El posicionament de Polònia, Hongria i Txèquia, amb polítiques conservadores i nacionalistes, suposa un problema menor perquè no podran condicionar la Unió. No tenen prou massa crítica ni econòmica, ni demogràfica, ni política...

L’únic problema seriós que com a europeus hem de saber resoldre és la integració política del nucli dur de la Unió, és a dir, França i Alemanya. La idea alemanya gira al voltant del federalisme; i la francesa, de l’Europa de les pàtries.

Les revolucions burgeses de final del XVIII, l’americana del 1775 i la francesa del 1789 es basen en els mateixos principis -igualtat i llibertat- però es desenvolupen a partir d’estructures diferents i antagòniques: el centralisme -França- i el federalisme -els EUA-. Si l’estat és gran i divers, cas dels EUA, la solució idònia és el federalisme. El temps ho ha demostrat via fets i resultats.

Semblaria que aquesta hauria de ser la solució per a Europa, i és qüestió de temps que s’imposi perquè és l’única que permet equilibrar el poder de les dues potències determinants de l’Europa continental i simultàniament beneficiar-se d’una col·laboració estreta i sinèrgica. Encara no som aquí malgrat el pragmatisme i la neutralitat de la solució.

Si, com sembla evident, per avançar en el benestar de la ciutadania europea necessitem més integració política, no hauríem de perdre’ns en el que no és clau, sinó en el que veritablement resoldrà el nostre problema. Un cop resolt, la resta de conflictes s’ordenaran i alinearan per ells mateixos cap a la solució. La síndrome de la UE sempre ha estat la del tren que s’atura a l’estació i marxa a l’hora fixa. Qui no hi puja es queda a terra...

Ara més que mai hem d’entendre el que és important per a nosaltres els europeus i concloure que hi ha sobrats motius per a l’optimisme i l’esperança...