Fer-se mal per evitar el mal

Deia la vicepresidenta del govern central fa uns dies, amb la claredat jurídica que la caracteritza, que “la discussió d’un referèndum per a Catalunya és impossible perquè significaria debatre de qüestions que estan per sobre dels partits i dels ciutadans individualment”. “La sobirania nacional -continuava- es deriva del poble espanyol com un ens únic i, per tant, mentre aquest no es manifesti de manera lliure, majoritària i integral, els pactes constitucionals de 1978 no poden ser alterats ni el debat sobre aquests pactes és legítim”.

Segons aquest posicionament, la Constitució esborra la història anterior perquè va ser votada majoritàriament i, per tant, només si es reforma es podria canviar l’estructura i el marc jurídic de l’Estat. La dificultat per modificar-la fa que aquest canvi esdevingui quasi impossible.

La posició de l’ex secretari general del PSOE Pedro Sánchez abans del recent comitè federal del partit tenia pocs graus de llibertat. La majoria dels dirigents del partit eren contraris a un pacte d’esquerres amb Podem i els partits sobiranistes catalans. La decisió formal del partit ratificada pel comitè federal era votar no a la investidura del Sr. Rajoy com a president del govern i, per tant, era oposada a una abstenció condicionada a pacte. Aquesta posició va ser a més ratificada a l’extrem pel mateix secretari general, que va repetir de manera permanent que “no és no”, de manera que es tallava ell mateix la retirada. L’alternativa d’unes terceres eleccions s’albirava com una mala alternativa per al PSOE, que, com ha succeït a les segones, perdria vots per la imatge de conflicte i desorientació que dóna des de fa mesos.

Sembla clar, d’altra banda, que la militància és més contrària a qualsevol pacte amb el PP que els dirigents territorials que tenen el suport dels antics secretaris generals González, Zapatero i Rubalcaba, i que la majoria dels mitjans de comunicació, partidaris d’un pacte perquè “Espanya tingui sense més dilació el govern que necessita”.

En aquesta “impossible” situació, no és difícil intuir que l’única sortida per al secretari general era un govern de coalició amb Podem amb el suport del PNB i els sobiranistes catalans, ara en camí de confrontació directa amb el govern central per la demanda d’un referèndum a Catalunya. No era gens fàcil.

Per això Pedro Sánchez necessitava el suport directe de la militància després d’unes primàries i la ratificació d’aquesta política en un congrés. Va ser la seva opció.

Per a gran part dels quadres del PSOE això significava afeblir la unitat de la nació espanyola, idea àmplia i transversalment compartida per la classe política, d’esquerra a dreta. Suposava a més per al PSOE el risc de ser superat per Podem a mitjà termini.

Conegudes les intencions dels uns i els altres, l’aparell del partit havia d’aturar l’estratègia del secretari general abans que la militància fos consultada. El camí era clar: la votació en el si del comitè federal havia de ser pública, de manera que els participants en el comitè federal, en gran majoria quadres del partit, es veiessin condicionats per les seves respectives federacions. És exactament el que va succeir i per això la votació que havia d’iniciar-se al matí es va retardar fins a la tarda. Una vegada decidit que la votació era pública, el secretari general estava condemnat. La va perdre i com havia manifestat va dimitir.

Ara la posició del PSOE és pitjor que abans. Les eleccions són un perill encara més cert de mals resultats després de la imatge de desunió evidenciada en el comitè federal, i l’alternativa que volia l’aparell, l’abstenció a la investidura del Sr. Rajoy per fer-lo president de govern, és l’única possible i per tant escassament negociable amb el PP.

És poc discutible que el PSOE s’ha fet mal, però ha conjurat el “mal superior d’afeblir la unió de la nació espanyola”.

El PSC s’ha col·locat en una posició encara més desfavorable si no acaba votant diferent del PSOE. ¿Qui creurà que no són més que una sucursal del PSOE? ¿I ara a Catalunya qui voldria ser-ho?

Davant de “veritats absolutes”, de la mateixa manera que succeeix en la transcendència de principis “d’ordre superior”, les decisions són úniques, “han de ser úniques”, malgrat que mantenir-les porti qui les planteja a fer-se mal.

La decisió està presa, però és improbable que això augmenti el suport i la confiança de la ciutadania en un partit amb directius incapaços de plantejar solucions als problemes generals que ens afecten a tots. Catalunya és ara el problema més gran que té Espanya. Imitar el primer mai permet al segon superar-lo. S’han de fer coses diferents... si el PSOE vol mai superar el PP.