Igualtat sí, però quina?

En els primers anys de la nova república dels EUA “concebuda sobre la llibertat i la creença que tots els homes han estat creats iguals”, tal com la va definir Abraham Lincoln, la igualtat i la llibertat es reforçaven mútuament. Per als fundadors del nou estat la igualtat requeria, per ser-ho, una significativa igualtat econòmica. Tots els ciutadans de la república havien de disposar d’uns mitjans mínims per viure i sostenir les seves famílies.

Thomas Paine va proposar una pensió vitalícia per als ciutadans de més de 50 anys pagada pels que en tenien més de 21. John Adams va proposar que aquest tribut fos pagat per aquells que tenien propietats.

La manera de preservar la igualtat era donar accés a la riquesa a la majoria de la població. En aquells anys, anteriors a la Revolució Industrial, el bé per excel·lència era la terra. Es va aconseguir que més del 60% de la ciutadania lliure fos propietària de terra: el país era gran; la població, baixa, i les expropiacions a les tribus índies autòctones, absolutes.

A mitjans del segle XX, la Revolució Industrial havia modificat l’ideari i les prioritats perquè l’equilibri entre terra, treball i capital havia canviat. Es parlava llavors de “l’etern conflicte entre llibertat i igualtat”.

El manifest comunista de Marx i Engels definia l’emancipació del proletariat a través del control dels mitjans de producció, que havien de ser expropiats i posats a disposició del l’estat. Es reconeixia així que la igualtat no era assolible a menys que es violentessin les llibertats aconseguides amb esforç, com ara la mateixa propietat privada.

Per entendre el conflicte entre llibertat i igualtat s’ha de definir què són les igualtats moral, política i econòmica. No són el mateix, malgrat que estan relacionades. La igualtat moral es refereix al fet que tots el homes valen el mateix i mereixen ser tractats de manera idèntica. La igualtat política és que tots tenim el mateix dret d’accés a les institucions polítiques i el mateix dret a expressar-nos, associar-nos i relacionar-nos. És ben cert que si no tenim tots el mateix dret a l’educació i els mateixos recursos econòmics, aquesta llibertat es veurà afectada i parcialment dificultada.

La igualtat econòmica requereix igualtat d’accés a la riquesa, però aquí es planteja si aquesta ha de ser d’oportunitats o de resultats. Un i altre concepte estan frontalment contraposats.

El filòsof John Rawls defensa que les úniques polítiques econòmiques que es poden dur a terme de manera legítima són aquelles que ajuden els més desvalguts, o almenys no els perjudiquen. És una bona teoria però no serà difícil demostrar que va directament contra l’eficàcia econòmica de les nostres societats si acceptem -hi ha alternativa?- que és el mercat qui la defineix.

En essència podríem concloure que es pot ser lliure -el model de la protecció de la individualitat, del mercat i la competència-, però això porta inevitablement a la desigualtat econòmica perquè tots els homes tenim els mateixos drets però no les mateixes capacitats i voluntats.

Ara bé, si ja sabem que el mercat tampoc pot sobreviure sense regulació i control, hem d’acceptar que no es tracta d’aconseguir màxims en l’àmbit de la igualtat en detriment dels altres, sinó d’aconseguir un equilibri d’igualtats malgrat que això imposa un nou problema: com es fixa i es defineix aquest equilibri d’igualtats?, per què més d’una i menys de l’altra? És ben evident que en la definició d’aquest equilibri ens hi va l’eficiència econòmica del nostre model social, i això es tradueix en benestar per a alguns de manera diferenciada -els més esforçats- i, de manera global, per a tots com a ciutadans.

La igualtat política resideix en la llibertat d’expressar-se i associar-se, però en el moment en què l’àmbit polític protegeix aquests drets apareix inevitablement la discriminació i el capitalisme... i per tant la desigualtat. És un problema de solució complexa.

Danielle Allen, del centre d’ètica de Harvard, fa referència en la seva proposta per aconseguir més igualtat en la democràcia americana a la professora de dret a Yale Heather Gerken. Aquesta professora advoca per definir capes de participació política a diferents nivells que permetin equilibris d’igualtat -des de la política d’habitatge, el transport, el mercat de treball, l’ensenyament, etc.- que poden ser integrats a un nivell superior i permetrien aconseguir aquest equilibri amb la participació de molts ciutadans a partir dels seus propis interessos. És una idea teòrica però no pas absurda ni mancada d’utilitat.