21/04/2019

Inevitable i etern

4 min

Primer es fa veure que la realitat és una i no pot ser d’una altra manera. El bé és el que existeix, no és legítim voler-lo canviar, és inevitable; és més, aquest bé creixerà i s’expandirà. Després, l’eternitat d’aquest bé permet assegurar que el mal sempre és exterior i, si no ens defensem, en serem víctimes. Aquests dos conceptes, inevitabilitat i eternitat, són l’essència del nacionalisme autoritari. Inventat fa un segle però de plena actualitat.

En aquest paradigma es genera la creença en un futur millor per a tots i s’obté la renúncia a la lluita contra el que és “inevitable”, però es fa necessària una amenaça exterior que activi la defensa per protegir un estat situat en el centre del món, en un victimisme cíclic que defensa eternament l’estat d’uns atacs que suposadament es reprodueixen una vegada i una altra.

Ivan Ilín, nascut el 1883, va ser un pensador rus que es va oposar radicalment a la revolució del 1917. El més important ideòleg del feixisme a Rússia, ha estat la base del pensament del president Vladímir Putin des del seu primer mandat l’any 2000.

El feixisme serveix als oligarques russos per catalitzar el debat públic cap a la ficció. De la democràcia política es passa al personalisme autoritari. S’ha de fomentar l’amor al líder, la por al desconegut i la crítica a allò que suposi fugir de l’ordre i la puresa d’un estat que sempre ho ha estat tot.

Per a Ilín, el món és històric, és a dir, contaminat pels fets i les passions humanes. “El món de l’existència empírica no es pot justificar teològicament”, i està per tant en un pla diferent i inferior.

Ieltsin va arribar a la presidència de la Federació Russa el 1991. El 1999 estava malalt i sovint ebri. Va buscar un líder que captivés l’imaginari col·lectiu del poble rus i va trobar un “heroi” que havia lluitat contra l’enemic exterior des dels serveis d’intel·ligència. Putin tenia el perfil teòricament ideal i ajustat a la necessitat creada, i Ieltsin el va nomenar primer ministre. Era un perfecte desconegut, menys d’un 2% de la població aprovava el nomenament. Era necessari dotar-lo d’imatge i relleu.

Aquell mateix any es van produir atemptats terroristes que van causar morts. Hi va haver dubtes, mai provats, que els atemptats van ser comesos des dels serveis d’intel·ligència de l’estat. Es va acusar oficialment de l’atac, sense proves, la República de Txetxènia, en guerra amb Rússia. Els índexs d’aprovació i la popularitat de Putin van pujar al 45%. Al desembre, Ieltsin va anunciar que es retirava i va recomanar Putin. Els mitjans, la televisió i el recompte de vots el van fer president en les eleccions del març del 2000.

Vladislav Surkov, cap de gabinet de Ieltsin, es va atribuir l’èxit de l’operació Successor. El 2002, després que la policia matés els terroristes que havien ocupat un teatre de Moscou, l’estat va prendre el control total de la televisió pública. El 2004, quan els terroristes van assaltar un col·legi de províncies, l’estat va eliminar el càrrec de governador regional. Surkov va al·legar que el russos “no estaven preparats per a la vida d’una democràcia moderna”. Els dos primers mandats de Putin el van consolidar com a líder inevitable i sense contrast. L’economia va créixer el 7% anual en aquells anys recolzada en els preus del gas i el petroli, però la política respecte a Occident no va ser, inicialment, de confrontació. Això va venir després. De fet, el 1991 George Bush va viatjar a Kíev per instar Ucraïna a no abandonar l’URSS. “Llibertat no és el mateix que independència”. El 2002 Putin va parlar en termes positius de l’OTAN i es va mostrar favorable a l’entrada d’Ucraïna a la UE el 2004. I el 2008 va assistir a la cimera de l’OTAN.

Putin va dimitir com a president el 2008 i va intercanviar el càrrec de primer ministre amb Medvédev. Va tornar a guanyar com a president el 2012 i va canviar la durada del mandat de 4 a 6 anys. El 2018 ha tornat a guanyar. Passarà més de dues dècades al poder. Amb l’alteració en el mecanisme de successió, la democràcia s’ha fet eterna sense tenir en compte el seu atribut clau: l’alternança en el poder. La democràcia és sobirana, diu Ilín.

A partir del 2012, per refermar l’estabilitat de l’estat, s’havia de crear un enemic exterior que el posés en perill. L’enemic havia de ser Occident, perquè de fet era la Xina, però el paradigma autoritari en què es movia el govern de Rússia necessitava amagar el perill real. S’entrava en el període, segons la teoria d’Ilín, en què el “dictador democràtic”, el líder, es converteix en la institució mateixa, que es veu suplantada per la persona. El poder ja no té límits. El líder és per naturalesa insubstituïble. S’arriba al nou concepte rus de “democràcia sobirana”, estable i eterna. Heràclit va dir que “tot flueix, tot canvia: no pots entrar dues vegades al mateix riu”. A Rússia el riu no flueix, és com un remolí que retorna sobre si mateix i no avança.

Rússia ha inventat un nou concepte de l’estat que suplanta la democràcia a partir dels conceptes d’ inevitabilitat i eternitat. Encaixa bé amb l’ideari nacional, tant l’autocràtic de la monarquia com l’autoritari del comunisme.

stats