Islàndia, un cas revelador
El gener del 1809 l’aventurer danès Jørgen Jørgensen, oficial en un vaixell de la Royal Navy, arriba a Islàndia, que té llavors uns 30.000 habitants, per comprar oli de fetge de bacallà per compte d’un fabricant de sabó anglès. La compra té èxit i el tracte es fa en benefici de les parts. Al juny hi torna i aquesta vegada ho fa per posar-se al capdavant de l’oposició al governador danès de l’illa -Islàndia era part del regne de Dinamarca, que controlava i taxava el comerç-, a qui Jørgensen aconsegueix fer arrestar i empresonar. Tot seguit, declara que governarà l’illa com a “protector” d’Islàndia fins que els islandesos nomenin un Parlament i el seu propi govern. Crea un segell i la bandera del nou Estat, i comença la construcció d’un fort per protegir el port de Reykjavik.
Mesos més tard, el comandant Jones arriba a Islàndia a bord de la fragata anglesa Talbot i, amb la seguretat que Jørgensen no té el suport del govern britànic, i en connivència amb el governador danès, el fa arrestar i se l’emporta a Anglaterra, on és jutjat i empresonat. Jørgensen, finalment, mor a Hobart anys més tard, sense saber que ha encès en els islandesos l’esperança de la independència, que de manera progressiva es converteix en un objectiu nacional.
La política dels equilibris europeus entre el 1814 i el 1860 manté Islàndia com a territori danès. El 1814, acabada l’època napoleònica i a l’inici del període dels congressos, Suècia perd Finlàndia, que és ocupada per Rússia, i rep com a compensació l’annexió de Noruega. Islàndia havia format part del regne de Noruega des del segle XIII, però és declarada territori danès. El Romanticisme i la defensa de la llengua pròpia enfront del danès, llengua oficial a Islàndia, alimenten un nacionalisme que la monarquia danesa primer tolera i després acaba acceptant.
El 1843 la institució que governa Islàndia des de l’Edat Mitjana, l’Althing, és restaurada i constitueix un Parlament propi on la majoria dels representants són elegits pel vot directe dels ciutadans -dels que són propietaris- i una minoria és nomenada directament pel rei des de la cort i el govern a Copenhaguen.
El 1848 el rei Frederic VII de Dinamarca renuncia a la monarquia absoluta, i es nomena una Convenció, de la qual els delegats islandesos formen part, per definir la constitució danesa. Islàndia esdevé autònoma dins de l’estat danès. El 1906 el nou rei danès, Cristià IX, aplega un comitè de polítics danesos i islandesos per redactar una nova Constitució que declara la independència d’Islàndia, que passa a compartir rei amb Dinamarca.
És l’època de la independència dels nous estats nòrdics. El 1904 se celebra un referèndum a Noruega que permet a aquest país recuperar la independència de Suècia. Quan Santiago Ramón y Cajal, premi Nobel de Medicina el 1906, visita Suècia es pregunta com és possible, i davant de la resposta dels suecs -“Els noruecs ho volien”- la seva perplexitat és total.
El juny del 1940 Alemanya envaeix Dinamarca, i els independentistes islandesos pensen que és el moment de declarar la república i la independència total. Alguns islandesos creuen que, per consideració al rei Cristià X, s’hauria d’esperar al final de la guerra, quan Dinamarca hagi recuperat la sobirania; però es decideix no perdre l’oportunitat i el 1944 es declara la independència. Cristià X és el mateix rei que, quan Alemanya envaeix Dinamarca, es passeja per Copenhaguen amb l’estrella de David que els jueus eren obligats a portar en senyal de segregació i escarni. Aquest rei respon a la declaració d’independència islandesa expressant els seus millors desitjos al nou estat.
Frederic VII de Dinamarca és coetani d’Isabel II d’Espanya, que va mantenir l’esclavitud a Cuba, una pràctica que es va allargar fins al 1886. Cristià IX és coetani d’Alfons XIII, que va promoure una guerra a l’Àfrica per interessos personals i que va sostenir la dictadura de Primo de Rivera. Cristià X és coetani de Franco, que va guanyar un guerra civil amb l’ajut del III Reich.
Islàndia, territori d’una bellesa única entre glaciars i volcans, ubicat sobre la falla de les plataformes continentals d’Europa i Amèrica, té avui 330.000 habitants i una economia pròspera. Quan va arribar la crisi del 2008 no va injectar diners públics als bancs que van fer fallida, i va reforçar la seguretat social; entre el 1952 i el 1975 el país va estendre unilateralment les aigües territorials de 4 a 200 milles per protegir la pesca, una important font d’ingressos que representa el 12% del PIB, tot i entrar en conflicte directe amb la Gran Bretanya. El país ha aconseguit estatus especials tant a la UE com a l’OTAN. És l’estat del món amb més igualtat de gènere, i el 2009 en va ser nomenada primera ministra Jóhanna Sigurðardóttir, que es declara públicament homosexual.
Definitivament, sembla que la democràcia i el respecte pels pobles i les persones és una cultura que requereix temps i aprenentatge per consolidar-se.
