Ordre liberal internacional?

“El comprovat èxit de l’ordre liberal internacional a l’hora d’assegurar i estabilitzar el món en els darrers 70 anys ha portat al consens que defensar, aprofundir i estendre aquest sistema ha estat i continua sent l’objectiu principal de la política exterior dels EUA. No em preocupa el creixement de la Xina, em preocupa el creixement de Trump. El president Trump és el màxim perill per a l’ordre liberal internacional institucionalitzat pels EUA des del 1945”. Són paraules de Joseph Nye, politòleg nord-americà.

¿La involucració dels EUA en la política internacional dels darrers anys buscava expandir el liberalisme al món o preservar la democràcia liberal als EUA? Aquesta és la pregunta cabdal per entendre la seva política internacional. I no té una resposta única.

L’equilibri de la Guerra Freda estava estructurat en un poder bipolar descrit pel president Kennedy com el “precari statu quo ”. Com va escriure el 1946 el diplomàtic George Kennan en el seu long telegram enviat des de Moscou al secretari d’Estat nord-americà: “El comunisme soviètic creu que la nostra societat i el nostre estil de vida han de ser destruïts i la nostra autoritat internacional trencada perquè el poder soviètic estigui assegurat”.

Aquesta certesa, i la constatació el 1949 que la primera bomba atòmica soviètica era provada amb èxit, va conduir a la Guerra Freda, en què tot s’hi valia excepte la confrontació armada entre els EUA i l’URSS. La Guerra Freda estava basada en tres principis: renúncia a l’ús de les armes atòmiques, que no hi hagués baixes en els exèrcits de les dues potències enfrontades que fossin causades directament per l’altra potència i que no s’envaís l’àrea geogràfica de l’adversari.

Els EUA van crear el Pla Marshall, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM); van negociar l’Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT), i van promoure l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN, i el tractat de defensa mútua amb el Japó.

La campanya en defensa dels ideals i la llibertat era tan eficaç per al Congrés i la ciutadania americana com la defensa dels seus interessos nacionals. L’estat havia de desenvolupar una política que necessitava el suport de tota la nació. Amb aquests ideals com a base, ho va aconseguir.

Com va dir el secretari d’Estat Dean Acheson: “L’enfortiment i blindatge del món lliure, dels nostres aliats, demostrarà als soviètics que l’expansió del seu poder al món té un límit que no es pot ultrapassar”.

La caiguda del Mur i la fi del comunisme fan perdre a l’URSS la Guerra Freda per ineficàcia econòmica i acaba amb la bipolaritat del món. La Guerra de l’Iraq, unànimement aprovada per les Nacions Unides, és una guerra unilateral i sense contrapart. Descobrir que no hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq porta els EUA a buscar un nou objectiu que justifiqui la guerra: “Expandir la democràcia i alliberar l’oprimit poble iraquià”, va declarar el president Bush. Per primera vegada es fa la guerra a un poble per portar-li la llibertat. Com diu Graham Allison: “Estendre el capitalisme i la democràcia liberal a través del canó d’una pistola”.

L’experiència es repeteix a l’Afganistan i Líbia, que, en paraules de Condoleezza Rice, esdevenen “les avantguardes de l’esforç per estendre la tolerància i la democràcia”. El fracàs d’aquestes guerres i la reducció del poder econòmic dels EUA ha desgastat en els darrers anys els ideals de liberalisme i democràcia de la seva política exterior i ha contribuït a portar el president Trump al poder amb el missatge tradicional dels EUA, un missatge que havia estat vigent durant dècades i que molts havíem oblidat perquè la situació de bipolaritat l’havia mantingut absent des del 1945. Es tracta de l’America first.

La fi de la Guerra Freda no va portar a un món unipolar, sinó que va significar, només, un moment unipolar. Però els conflictes s’han mantingut i estès. El poder dels Estats Units en termes de producte interior brut no és ara el 50% del món com ho era el 1945, sinó el 15%. Avui Rússia i la Xina representen un contrapoder als EUA que obliga a una política radicalment diferent de la que va imaginar Francis Fukuyama el 1992 quan va declarar la fi de la història tal com l’havíem conegut...

Els EUA s’han de reinventar a partir de les realitats del moment, que no seran momentànies i circumstancials, sinó permanents, encara que evolutives. El món “ha de ser segur en la diversitat, per als liberals i per als autoritaris”, va dir el president Kennedy. Aquest hauria de ser ara l’objectiu dels EUA.

En els 242 d’anys d’història dels EUA la Constitució els ha permès sempre adaptar-se a noves circumstàncies en moments històrics crítics: el 1865 al final de la Guerra de Secessió, el 1919 en la creació de la nova Europa, el 1929/32 en la Gran Depressió i el 1945 després de la guerra contra Alemanya i el Japó.

Aquesta Constitució no estableix la separació de poders, sinó la separació d’institucions que comparteixen el poder, i no està escrita, com va dir el president del Tribunal Suprem del EUA, Louis Brandeis, “per promoure l’eficiència, sinó per evitar l’exercici del poder arbitrari i discrecional”.

Els EUA poden haver estès la seva presència al món, però quan ha calgut gastar diners i vessar sang, ho han fet amb el motiu i l’objectiu primer i vital de defensar els interessos essencials de la nació. S’hauria d’entendre, i també ho haurien d’entendre els EUA, que l’acceptació i el respecte per la diversitat ha de ser la base de la nova convivència internacional.