Pèrdua de referències

“Déu ha mort”, va dir Nietzsche. El significat és que el centre de la civilització occidental ha deixat de ser el cristianisme. La teoria reelaborada per George Steiner és que la pèrdua de la referència de les religions a partir de la Il·lustració i de la influència més gran de l’escepticisme, el darwinisme i la tecnologia ha creat un buit cultural amb conseqüències socials. “Hi ha una decadència del paper de les religions formals en la societat occidental”. “Com mai abans, en el segle XX hem tingut necessitat de mites i explicacions totals i anhelem una profecia amb garanties”.

Aquesta tesi és la que explicaria el naixement i creixement del materialisme dialèctic de Marx, la psicoanàlisi de Freud o les teories antropològiques de Levi-Strauss que han ocupat el buit creat per la pèrdua de rellevància de les religions. Les persones no poden viure sense creure.

La conseqüència d’aquesta substitució és l’aparició de mites, és a dir, de teories integrals que volen explicar “el món i la vida” com abans ho feia la religió i que necessiten ser creguts i acceptats amb integritat. Idèntic paradigma: “Esforça’t ara, el premi i la plenitud vindran al final”.

Marx, de jove, va treballar en un poema èpic sobre Prometeu, portador del foc “destructor i purificador” que condueix la humanitat de l’esclavitud a la plenitud a través de la interpretació materialista de la història. La visió inicial de Marx és teològica. “Suposem que l’home és home i la seva relació amb el món és una relació humana. Llavors es pot canviar amor per amor, confiança per confiança”. La paradoxa de la interrelació de la racionalitat i el materialisme amb la creença religiosa.

Per a Freud és inevitable acceptar que la psicoanàlisi és una pseudociència per la dificultat d’estructurar, catalogar i contrastar el coneixement amb una experimentació que permeti la repetició i, per tant, la verificació per la falsació de què parla Popper. La dificultat és insuperable perquè la matèria primera de la psicoanàlisi són els somnis i els desitjos. La dificultat també prové de la dificultat de definir una teoria a partir de la generalització del fet concret. Freud utilitza els mites i els somnis com una prova “literària” de les seves teories. De nou, i més que mai en la psicoanàlisi, la “ciència” acaba mimetitzant la religió a la qual pretén substituir.

La psicoanàlisi recupera el mite del pecat original i fa la diferència entre la conducta instintiva i la repressió social, entre la sexualitat indiscriminada i l’ordre familiar. Per això la proximitat i veïnatge amb la religió és encara més forta que amb el marxisme.

En definitiva, seria en els dos casos la substitució de la religió, la fe i el temor de Déu per un nou paradigma amb explicació i raó de ser substitutiu, però basat en el mateix principi del sentiment religiós, l’absolut.

Totes aquestes teories sistematitzades substitueixen la religió, però en mantenen l’estructura i practiquen i utilitzen paral·lelament les “veritats” essencials com ho fa la religió. Van tenir presència social fa mig segle i van contribuir a posar en dubte l’acceptació de la veritat revelada de la religió.

El pas següent, quan la seva universalitat es posa en dubte als anys 90 i 2000, va ser eliminar les referències intel·lectuals i els valors i substituir-ho tot per la recerca desaforada del poder a través de la riquesa, que és la raó de l’èxit social i polític. La ideologia desapareix.

Tot es torna necessàriament més immediat, més apreciat, si pot ser posseït i explotat. El valor de la intel·ligència és substituït pel del poder dels diners. Només compta ser ric, triomfar s’associa a la riquesa i l’actuació social d’Occident passa a estar únicament condicionada per aquest fet i per preservar aquest statu quo. Es prioritza la possessió del capital per sobre del treball i es proclama la voluntat de protegir-se de tot el que posi en risc mantenir el que es té.

En aquest entorn tan primari la defensa del que és propi i el desinterès per l’altre arriba a extrems ridículs en els quals la falsedat també està justificada i acceptada fins i tot pels perjudicats. Trump es converteix en el model i el món anglosaxó basat en la defensa de l’individu i en la suprema representació del poble pel Parlament és liderat per pallussos primaris, mentiders i manipuladors, sobretot de la por, que no necessiten ni dissimular la seva naturalesa. La seva agressivitat és el seu valor suprem i més apreciat.

Del 2020 al 2030 la població mundial creixerà un 8%, però el PIB mundial ho farà en un 40%. La desregulació, la llibertat del mercat, portada a l’extrem, crea tanta riquesa com desigualtat i suposa un risc creixent de conflicte social i polític. No hi ha res que ho pugui aturar, i es demostra així la inutilitat de les ideologies arraconades pels interessos econòmics; interessos que afavoreixen una elit que ens porta a un camí sense respecte per a la persona i sense moral, perquè no té respecte per la societat. Parlem d’una elit que només té l’objectiu de mantenir el que té, perquè aquest és el seu poder, que la globalització reforça. Desapareix fins i tot el sentit de pàtria tal com el va desenvolupar el feixisme dels anys 30 en la dolorosa postguerra... que va servir per portar-ne una altra.