11/03/2018

Prioritzar i cedir

4 min
Prioritzar i cedir

Per a l’independentisme ara no és possible mantenir una posició contrària a la del govern central. Serà escombrat per la llei, la força o una combinació de totes dues coses. Els fets ho proven. Hi ha, per tant, dos nivells d’acció: el de l’administració i el bon govern i el de la política. El primer hi és perquè un país sempre necessita ser governat, i no ser governat o ser governat de manera incompleta suposa un greuge i un dany que la seva economia, la seva societat i, en definitiva, els seus ciutadans pateixen. És una qüestió que interessa a tots, als independentistes i als que no ho són: afecta a tothom. El segon nivell afecta els que estan involucrats en la defensa dels drets i objectius de l’independentisme. És important per a ells, per deixar constància d’allò que molta gent ha defensat amb contundència i risc, personal o col·lectiu.

Si aquesta política no es pot fer a Catalunya perquè els tribunals no ho permeten, s’ha de buscar un entorn on sigui possible: Europa. Però del que no hi ha dubte és que l’administració, el govern de la Generalitat, s’ha de fer a Catalunya i per a la ciutadania catalana, que és la que ara en pateix les carències.

Per tant, la solució per resoldre aquestes dues dificultats pot ser que la política i els conflictes judicials associats es debatin i plantegin directament des d’Europa, i l’administració i el govern es facin des de Catalunya, separant els dos plans en raó de qui té la força i la voluntat demostrada d’exercir-la, és a dir, el govern central. La primera qüestió pot ser considerada important i la segona és urgent, perquè cada dia que passa és més greu el problema de manca de govern.

Convé separar els dos plans de manera clara per evitar continuar amb una intervenció de la Generalitat que perjudica la ciutadania de Catalunya perquè implica la seva paralització. És a dir, el govern de la Generalitat no pot córrer el perill de ser intervingut per la justícia espanyola per les causes en curs i altres que poden sortir i sortiran. Tenir la seguretat que això no passi és impossible, però s’ha d’actuar perquè les probabilitats que passi siguin baixes. En resum, com han dit altres autors, el govern de Generalitat ha de ser “tècnic” i no “polític”, cosa que és en part esquizofrènica però no per això menys necessària.

Es planteja una altra dificultat, i és l’enfrontament entre els partits independentistes, que porten mesos mirant d’acordar un govern i no acaben de fer-ho possible. Aquesta dificultat és aliena a la que planteja el govern central per acceptar unes persones o unes altres al Govern, imputats o no per causes judicials relacionades amb el Procés, però òbviament són necessaris els vots de la CUP per nomenar el president de la Generalitat, i la CUP demana que el Govern sigui republicà. Si això es confirma, la separació dels dos plans abans esmentats, un de polític i un d’administratiu, esdevindria impossible perquè no es comptaria amb la majoria política necessària.

El nomenament de Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat té l’inconvenient de no separar el pla polític de l’administratiu, vist el caràcter del candidat, eminentment polític, i allarga el conflicte si, com vam veure divendres, el Tribunal Suprem fa inviable la seva investidura. Tot això és tan injust com es vulgui, però un mínim de pragmatisme impedeix obviar-ho.

No separar de manera clara aquests dos plans, l’administratiu i el polític, és un error en la mesura que permet la pervivència del conflicte i la manca de govern.

Els independentistes poden argumentar que això és “rendir-se”. No ho és: és simplement ser pragmàtic per aconseguir el que és urgent, recuperar el Govern de la Generalitat com més aviat millor sens perjudici de continuar reclamant en el pla polític el que es consideri important i clau per a la visibilitat del cas, la seva imatge internacional i la seva defensa judicial. Aquestes qüestions són conseqüència de la influència de la política en les decisions judicials, que a aquestes altures del Procés hauríem d’haver entès i acceptat.

Una vegada recuperat el govern de Catalunya, es pot organitzar, si així ho volen els partits independentistes, l’acció internacional i judicial per denunciar les accions que ara duen a terme els tribunals espanyols rellevants, que en el futur es farà probablement palès que estan en contradicció amb la llei, estatal o internacional.

El que és necessari per resoldre el problema és la generositat de tots. a) De la CUP per votar a favor d’un candidat autonomista a la presidència de la Generalitat, és a dir, d’oblidar la República temporalment. b) Dels partits independentistes per acceptar un candidat a president que sense ser el més votat o sense ser l’idoni políticament no tingui causes amb la justícia i, per tant, no corri el perill de ser inhabilitat. I c) Del Tribunal Suprem per permetre que el candidat consensuat sigui investit sense que ho impedeixin causes judicials en curs o futures. La manera d’aconseguir-ho és un diàleg discret entre les parts més que una aposta pública que qui faci haurà de córrer el risc de veure rebutjada...

Del que hi ha poc dubte és que l’independentisme ha de resoldre aquest problema i que té prou elements per fer-ho. Si fracassés, una vegada obtinguda la majoria d’escons al Parlament que els ciutadans els han atorgat, demostraria la seva manca de reflexos per fer política, és a dir, la seva incapacitat per convertir en fets el mandat dels electors. Fer política no és defensar principis absoluts i inamovibles sinó cedir en qüestions que permetin arribar a acords. Però si això es fa s’ha de saber explicar a la ciutadania, és a dir, donar les raons del què i el perquè.

stats