25/08/2019

Ressentiment contra la ciència

3 min

L’acusació de l’esquerra sobre la ciència és que és essencialment reduccionista. “Tot l’Univers, inclosa tota la conducta humana, pot explicar-se en referència a processos físics deterministes, mesurables amb precisió. Les assumpcions positivistes van ser la base dels fonaments del darwinisme social i de les nocions postevolucionistes del progrés”. Jackson Lears, 2011.

L’acusació de la dreta és més directa: la ciència ataca la nostra cultura i les nostres creences. “Els descobriments científics sobre la naturalesa viva i sobre l’home, perfectament inofensius en si mateixos, s’estan fent servir per batallar contra les nostres doctrines religioses i morals, tradicionals, i fins i tot contra la nostra autocomprensió com a persones dotades de llibertat i dignitat”. Leon Kass, 2007.

El primer pensament, de l’esquerra, és certament reduccionista perquè no considera ni té en compte la llibertat de l’home i planteja una mecànica predeterminada. El segon, de la dreta, sosté que la ciència afebleix i menysté les creences i principis socials tradicionals. Sent antagònics, resulten en una visió parcial i limitada del que és la ciència en el món actual.

La ciència i la seva filla, la tecnologia, han millorat de manera substantiva el nivell de benestar de l’home des de la segona meitat del segle XX en una carrera de velocitat creixent, exponencial, a partir de l’axioma comprovat empíricament que diu que el progrés porta progrés.

Avui el món no es pot entendre sense la ciència i la tecnologia, i per tant és lògic que el pensament de dreta i d’esquerra se les vulguin apropiar. L’esquerra, amb un sentit d’inevitabilitat, idea pròxima al marxisme, que condiciona la història i la política; i la dreta, per combatre-la i domesticar-la quan percep que els principis socials tradicionals poden estar en perill en tant que la racionalitat pugui substituir la fe, la religió i, en definitiva, afeblir les creences i els principis transcendents.

La ciència, que no és res més que conclusions sobre veritats i dades empíriques, no encaixa en cap d’aquestes definicions. Menys en la segona que en la primera, perquè una teoria científica pot ser demostrada falsa per la refutació de la conjectura, però mai demostrada vertadera, com va dir Karl Popper.

El pensament i la filosofia política, des de fa ja desenes d’anys, han volgut mantenir condicionat, colonitzat, l’empirisme científic, però l’avenç de la mateixa ciència ha fet impossible aquesta voluntat. Avui la ciència corre lliure, sense condicionants ni convencions.

Com diu Steven Pinker: “Quan s’ha demostrat la manca de propòsit de les lleis que regeixen l’Univers, la ciència ens ha obligat a assumir la responsabilitat del nostre propi benestar, de la nostra espècie i del nostre planeta”. La moral derivada de la ciència porta a maximitzar tot allò que contribueixi a la felicitat i al benestar de l’home en aquesta vida, no en una d’ulterior que portaria a condicionar aquesta en funció d’una altra, més completa i plena. És el paradigma màxim de la dominació. “Deixa’t dominar ara i pateix resignadament perquè hi ha un futur millor que et compensarà”. Aquesta idea és subjacent a totes les religions.

Thomas Kuhn manté que la ciència no convergeix en la veritat, sinó que s’ocupa de resoldre enigmes que un cop revelats porten a un nou paradigma que fa obsoletes les veritats anteriors. A partir d’aquí s’afirma que no hi ha una veritat única, i per tant conclou que no cal buscar-la. Aquesta és una idea que porta a la desesperança.

La teoria de l’Escola de Frankfurt que diu que “el món totalment il·lustrat resplendeix sota el signe de la triomfal calamitat” és una falsedat perquè sosté la teoria que el progrés social, l’avenç científic, porta al desastre i al caos. La conseqüència hauria de ser que, d’il·lustració, millor que no n’hi hagi. Zygmunt Bauman subordinava l’Holocaust a l’ideal il·lustrat de “refer la societat i forçar-la a un pla de la ciència prèviament preconcebut”.

Ens hem de revoltar contra aquest ideari derivat de les teories deterministes de l’esquerra aplicades de manera absoluta a la ciència i al món, i hem de defensar el progrés des de la llibertat sense pors derivades del qüestionament dels dogmes o principis morals o religiosos que han condicionat fins ara les nostres vides, i que quan desapareixen ens deixen despullats i atemorits contra dubtes que només nosaltres mateixos podem resoldre.

La indeterminació de propòsit de la ciència ens deixa enfrontats a la nostra pròpia vida i és la duresa d’aquesta realitat la que ha permès mantenir la importància social de les religions o dels grups de pensament tradicionals, que són com illes de salvació en un oceà d’incertesa i de llibertat d’opció que l’home, en lloc de fruir, pateix, perquè se sent desarmat i perdut. Sempre hem tingut, des de petits, pares protectors, en el sentit ampli de la paraula.

stats