Tiananmen, la dependència servil
L’abril del 1989 el líder polític Hu Yaobang mor d’un atac de cor. Havia estat secretari general del Partit Comunista Xinès i en va ser expulsat per “massa liberal”. Milers d’estudiants s’apleguen a la plaça de Tiananmen per demanar que se li faci un “merescut” homenatge. En set setmanes la protesta creix, el nombre de manifestants supera el milió, i s’estén per altres ciutats xineses. El líder del Partit Comunista, Deng Xiaoping, creador del principi “un país, dos sistemes” que permet fer compatible l’economia de mercat i el capitalisme d’estat en una dictadura de partit únic, declara la llei marcial el 20 de maig. La nit del 3 de juny Deng dona l’ordre a l’exèrcit de desallotjar la plaça per la força. Hi ha centenars de morts, la revolta és esclafada en 24 hores. El G-7 lidera una condemna internacional de la Xina.
El secretari general del Partit Comunista Zhao Ziyang havia proposat una entesa. Quan l’atac militar als manifestants es produeix, és cessat per Deng Xiaoping de manera fulminant i posat sota arrest domiciliari fins a la seva mort, 15 anys més tard. Les set setmanes de revolta fan pensar, com afirma l’ambaixador Bregolat, llavors a Pequín, que hi va haver negociacions i que la intransigència d’uns i d’altres va conduir al xoc cruent. Del 19 al 21 de juny, el politburó convoca una reunió per reunificar el partit després de les desavinences per l’ús de la força militar. Hi assisteixen dirigents veterans que busquen l’aprovació dels “grans” en una decisió transcendental.
La reunió té tres objectius. Constatar i denunciar que el Partit Comunista està en permanent conflicte amb els “enemics interns i externs”, que les reformes econòmiques han d’anar després de la disciplina ideològica i que el partit s’ha de mantenir unit si no vol ser vençut pels seus enemics. No es convoca per debatre sobre la situació, sinó per aprovar l’informe de Deng Xiaoping, en què agraeix la intervenció de l’exèrcit, i el del primer ministre Li Peng, que acusa Zhao Ziyang d’errors transcendents en la conducció de la crisi. Els 17 intervinents en la reunió comencen les seves comunicacions amb “Estic d’acord” o “Dono total suport a” als dos mencionats informes.
Andrew J. Nathan, de la Universitat de Colúmbia, en un article a Foreign Affairs, assenyala que les propostes d’actuació estan alineades amb l’ortodòxia del partit: impossible que no fos així.
Per al mariscal de l’exèrcit Xu Xiangqian, “l’objectiu dels contrarevolucionaris era destruir el Partit Comunista, prendre el control de la República Popular de la Xina i establir una nova república burgesa antisocialista sota el control de les potències occidentals”. El llenguatge està alineat amb la Revolució del 1917.
John Foster Dulles, secretari d’Estat dels EUA el 1953, havia anunciat que la desaparició del comunisme requeria més de quatre generacions. El Partit Comunista diu: “No deixem que les previsions de Dulles es confirmin”. I assegura que el poble estava amb el partit, però a un petit nombre de persones “les havien manipulat per plantar cara al règim”. L’obertura que va suposar la política d’economia de mercat de Deng era evident, però les conseqüències “eren culpa de les equivocades polítiques de Zhao”. Es tractava de crear enemics concrets i culpar-los de la revolta. L’ortodòxia esdevenia una fidelitat personal més que una fidelitat ideològica i això paralitzava el pensament. S’havia de mirar sempre pel “retrovisor” per no caure en “l’error”; la conseqüència era una dependència absoluta dels dirigents del partit. La dependència servil, la més destructora, és la dependència de les persones, no de les idees. El Partit Comunista l’ha convertit des de sempre en la columna vertebral del règim.
En un règim en què no hi ha equilibris de poder ni està previst que es practiquin, l’estabilitat és el poder absolut. Des de Mao ningú l’havia aconseguit, fins a Xi Jinping, que ha canviat la Constitució per eliminar la limitació de mandats com a president de la República, però ha deixat en la indefinició, és a dir, supeditada a la seva exclusiva voluntat, la successió com a secretari general del partit i com a cap de l’exèrcit. El poder absolut basat en la seva persona. Amb Mao, la Xina va aprendre la lliçó del risc de nomenar successors que acaben conspirant contra el líder... No n’hi haurà.
Si fa 30 anys Deng Xiaoping, amb el suport de Zhao Ziyang, hagués triat un camí menys agressiu contra Tiananmen, avui el partit probablement també tindria el control de la política. Ningú ho qüestionava. La teoria de Zhao era que es podia fer confiança a la gent i fer possible un diàleg. El règim, potser amb l’ajuda involuntària de la intransigència dels revoltats, va triar el camí de la duresa pensant que la dictadura o ho és del tot o té el risc d’autodestruir-se. Però la duresa és inherent a la fragilitat.
El comunisme rus va durar 72 anys i el xinès en porta 70, però la diferència radical és el capitalisme d’estat i la millora del nivell de vida en el cas de la Xina. La crisi del règim es percep menys, i la manca de llibertat és més suportable si la gent viu millor. A llarg termini, però, la situació és insostenible. Històricament no hi ha hagut excepcions.
