06/10/2019

Ve de lluny

4 min

Anem a unes noves eleccions. Com diu Josep Maria Vallès (El País, 18/09), “Podem tornar al punt de partida, amb condicions parlamentàries no gaire diferents de les actuals i amb resistències renovades a adoptar el camí que ara es rebutja. La crisi del règim es pot agreujar, règim que no sap reformar-se a temps perquè els seus dirigents no acaben d’acceptar la gravetat de la situació”. “Els estats sense capacitat de reforma posen en perill la seva capacitat de conservació”, va dir Edmund Burke.

És palmari que el rebuig a constituir un govern amb el suport dels partits independentistes i la manca de confiança en la reacció de Podem a les sentències del judici als líders polítics catalans ens han portat a unes noves eleccions.

La invasió napoleònica a Espanya i la guerra que va comportar del 1808 al 1814 ha estat el conflicte bèl·lic més devastador que hem patit. Les baixes, 470.000 entre civils i militars i fins a 900.000 si s’hi compten els morts per fam i epidèmies, representen un 9% sobre una població d’uns 10 milions d’habitants. No hi va haver una guerra tan mortífera per a un estat fins a la invasió de Polònia que el III Reich i l’URSS van protagonitzar, cadascun per la seva banda, entre el 1939 i el 1945: van ser 6 milions de morts, el 21% de la població, amb una capacitat de destrucció inexistent al segleXIX... En la guerra contra Napoleó, Espanya va ser devastada tant per les conseqüències directes dels combats com per la destrucció sistemàtica del teixit productiu. França volia eliminar un competidor comercial. L’afebliment d’Espanya i la destrucció de la flota el 1805 a Trafalgar van accelerar la pèrdua de l’imperi americà...

En aquest període de fi de règim en què l’absolutisme i l’aristocràcia donaven pas a les revolucions burgeses, els liberals espanyols van adoptar “la modernitat” a través dels principis d’igualtat, llibertat i fraternitat de la Revolució Francesa de 1789, revolució en què la concepció de l’estat era centralista, jacobina, hereva del règim borbònic. Els liberals espanyols van copiar un model equivocat pel que fa a l’estructura de l’estat. Possiblement, el que ha configurat l’Espanya moderna és aquesta coincidència dels conservadors de l’Antic Règim i dels liberals del nou en la visió d’un estat centralista. Certament, la Constitució de Cadis de 1812 contenia dosis de descentralització per la influència de Cuba i les Filipines, però aquesta moderna Constitució es va malmetre per la voluntat de Ferran VII de retornar a l’absolutisme. El monarca va rebre el suport del Congrés de Viena, que va tornar a enviar tropes franceses, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, per ocupar la Península i fer possible el manteniment de l’Antic Règim.

Aquesta concepció de l’estat no encaixava a Espanya, que tenia una estructura territorial i social diferent de França, amb pobles de llengües i cultures diverses que la Revolució Industrial, concentrada al País Basc i Catalunya, va ampliar respecte d’un centre peninsular empobrit per la pèrdua de l’imperi i la crisi del règim que se’n va derivar al llarg del segle XIX.

Això porta a concloure que França és probablement l’estat que més dany ha fet a Espanya, tant per les conseqüències de la guerra del 1808 al 1814, com per la imatge d’un règim llavors revolucionari que ens va influir negativament, perquè primer ens seduïa i després ens imposava un model que ni econòmicament, ni socialment, ni políticament ens encaixava.

Aquesta concepció de l’estat, juntament amb la voluntat de retenir el poder d’una classe política que, en paraules d’Azaña, està “ acampada por siglos sobre el solar patrio ”, és el que ens ha portat a aquest divorci entre gran part de Catalunya i gran part d’Espanya. És una causa profunda i que ve de lluny, i està en l’origen del problema que avui té Espanya i també Catalunya.

No som davant d’una situació temporal o circumstancial, som davant d’un règim polític en crisi, entenent per règim polític -en paraules de Josep Maria Vallès-“la forma en què una societat gestiona els seus problemes col·lectius, recorrent a una determinada combinació d’institucions, normes i actors socials i polítics”.

Quan la política no ha sabut resoldre el problema, que és indubtablement polític, i l’Estat ha recorregut a la rigidesa de la justícia per fer-ho, s’ha entrat en un camí que allunya la solució. Els problemes estructurals no tenen dreceres, no en tenen pel fet de ser-ho. Tampoc instruments atípics han pogut resoldre conflictes històrics, més encara quan falta una diagnosi objectiva i compartida del problema. Els errors d’estructura no es poden pal·liar amb voluntarisme ni amb la rigidesa de la llei derivada del passat, perquè és precisament aquest el que s’ha de reformar. Cal alguna cosa més, la paraula com a instrument, la justícia i no solament la llei com a referència, i la intel·ligència i la generositat com a claus, per obrir el forrellat de les portes que ens separen i se’ns resisteixen.

stats