Veneçuela, l’estat fallit

Pablo Iglesias va dir fa pocs dies que en el passat s’havia pronunciat sobre Veneçuela en uns termes que ja no podia mantenir. Què ha passat en aquest país? El 1970 Veneçuela era l’estat més ric de Sud-amèrica i el vintè del món, el PIB per habitant era superior al d’Espanya i al d’Israel, i només un 13% inferior al del Regne Unit. La democràcia estava assentada i hi havia una alternança en el poder de dos partits que aportava una estabilitat consolidada política i econòmica, i per tant social.

Als anys 80 la crisi del petroli va fer retrocedir l’estat del benestar, la moneda es va devaluar, la inflació va començar a escalar i la fràgil economia del monocultiu del petroli va quedar en evidència. La conseqüència més greu d’aquest empobriment relatiu va ser l’increment de l’atur i el descontentament social, que va generar la consciència que s’era més pobre.

El cop d’estat de 1992 protagonitzat per Chávez va fracassar, i el va portar a la presó, però després de ser perdonat pel règim es va presentar a les eleccions de 1998 i les va guanyar amb la promesa d’una recuperació ràpida del benestar perdut. La dinàmica del populisme es va posar en marxa sense una alternativa creïble per al poble de Veneçuela. Malgrat això, el país era llavors encara el segon de Sud-amèrica en PIB per habitant després de l’Argentina.

L’oposició a la política d’uns EUA ficats de ple en la Guerra de l’Iraq va reportar un suport poderós a la política antiamericana del president Chávez, que amb el consell i el suport cubà va conduir una política de nacionalització de l’economia. La va posar en mans d’un grup social proper a la classe política dominant, que es va repartir els mitjans de producció nacionalitzats per decret i sense compensació econòmica als antics propietaris i que, sobretot, va ser incapaç de gestionar-los. La producció d’acer va passar de 480.000 tones al mes en el moment de la nacionalització, el 2008, a pràcticament res ara, deu anys després.

El obrers del petroli es van declarar en vaga el 2002-2003 contra el govern com a conseqüència de la mala política sectorial d’una indústria absurdament nacionalitzada, i van demanar noves eleccions presidencials. La reacció del govern va ser acomiadar el 50% de la plantilla. Es va reduir de manera dràstica l’ingrés bàsic de l’estat, cosa que va agreujar encara més una crisi que ja era profunda.

Veneçuela va viure una espiral infernal de nacionalització, mala gestió, empobriment de la població, recurs als subsidis estatals, increment del dèficit públic, política econòmica aconsellada per Cuba des de l’ortodòxia marxista i sense cap consideració i cura del dèficit públic... i per tant més nacionalització, més fuga de talent, més empobriment i més inflació.

El dilema social que alimenta la revolta que sosté el règim és simple. La part de la població amb menys recursos creu que són més pobres perquè les classes socials superiors els roben i perquè els EUA els boicotegen, i que només el govern els pot protegir. I això porta a una ruptura social cada vegada més profunda.

La mort del president Chávez per càncer el 2013 endureix la situació perquè el seu successor, el president Maduro, no té el seu carisma i es veu obligat a fer una política econòmicament sense sortida. L’aïllament internacional de Veneçuela augmenta la influència de Cuba, que acaba sent encara més negativa i pertorbadora per a l’economia veneçolana. La posició de l’exèrcit, proper al règim i afavorit per ell, fa difícil la revolta de la ciutadania.

La hiperinflació d’un milió per cent per any causa que el 61% de la població visqui en l’extrema pobresa. El 81% afirma que no té prou diners per alimentar-se. Un 10% de la població, 2,6 milions de persones, ha emigrat.

En les presents circumstàncies és difícil revertir la situació. Via eleccions i democràcia ja no és possible. El règim ha curtcircuitat les institucions de l’estat quan s’han oposat a la seva política, ha portat a terme reformes constitucionals il·legals i excessives, i per tant la voluntat majoritària de la ciutadania no té avui camins per manifestar-se o per canviar el govern. Les sancions econòmiques dels EUA i la UE no tenen cap utilitat. El país ja està en fallida tècnica: plou sobre mullat.

Tampoc hi haurà intervenció militar externa dels EUA, perquè el record dels fracassos de l’Iraq, Líbia i Síria és fresc i porta a la memòria que aquest recurs només condueix a l’absència de tota ètica política. El secretari de Defensa dels EUA, James Mattis, ha declarat que “la crisi de Veneçuela no és una qüestió militar”.

La pressió diplomàtica tampoc té avui cap efecte. Quan el 2017 l’Organització dels Estats Americans (OEA) va sospesar la possibilitat d’expulsar Veneçuela, el país se’n va retirar de manera unilateral.

Si el president Maduro fos substituït per un governant menys incompetent i més neutre, que reduís la nefasta influència cubana, la cleptocràcia abusiva es mantindria sobre un país empobrit i sense llibertat. I és improbable que això portés al retorn de la democràcia.

La situació política de Veneçuela és desesperada, però és cert que el poble no ha deixat mai de lluitar ni d’activar-se contra el règim. Aquesta protesta permanent, sumada a l’empobriment generalitzat de la població -hi ha progressivament menys ciutadans afavorits pel règim-, és el que pot fer evident la inviabilitat del règim i portar al seu col·lapse. La història demostra que no hi ha substitut per a la constància. Es diria que a Veneçuela li cal un Gandhi o un Mandela que com a figura exemplar alliberi el poble de l’opressió, la manipulació i l’abús.