L’alternativa inescapable

Davant d’una situació en què es percep que la gravetat de la pandèmia va a la baixa, la preocupació per la situació econòmica que en resulta agafa protagonisme.

Aquesta crisi ha de servir per replantejar la política econòmica que Espanya ha fet en els darrers 30 anys per tal que no ens tornem a trobar en una situació similar a l’actual. No es pot descartar que es torni a produir una nova pandèmia, és l’experiència dels últims anys: VIH, Ebola, etc. La globalització pot augmentar-ne l’extensió i accelerar la rapidesa de la transmissió... com ha passat amb el covid-19.

El govern central planteja la necessitat d’un pacte ampli entre les forces polítiques per definir un nou escenari en què desapareguin les carències econòmiques actuals. Hi ha dues alternatives: mirar de fer-lo incloent-hi tots els partits polítics des de la dreta fins a l’esquerra, o bé limitar-lo als partits d’esquerra i als nacionalistes que donen suport al govern central.

Sempre, però, sense Vox, partit que té una dinàmica pròpia amb l’objectiu de canviar l’escenari polític recentralitzant l’Estat... Intentar l’impossible és perdre el temps.

Un pacte transversal del PP a Podem té l’inconvenient que la posició política del PP, influït per la FAES, és ara més de confrontació que de col·laboració. En aquesta crisi sanitària el govern central ha comès errors, era inevitable. L’estratègia del PP sembla dirigida a fer-los evidents i no a establir una estratègia de col·laboració.

El desig de la ciutadania és que aquest pacte es faci, les persones volen solucions als problemes que tenen, i això obliga el PP a ser cautelós en el rebuig a l’acord. La qüestió és si, un cop l’opinió pública majoritàriament favorable a un pacte hagi vençut aquest rebuig i hagi obligat el PP a avenir-s’hi, el pacte podrà ser eficaç. Sembla clar que l’objectiu del PP és més que el pacte fracassi que no pas que tingui èxit. Un fracàs que intentarà que en cap cas se li pugui atribuir.

Fer un pacte amb algú que no el vol fer i que està més interessat en evitar-lo que en promoure’l és condemnar l’acord a la dilució i la manca de resultats. Un pacte no és una declaració.

En aquestes circumstàncies, i cobertes les litúrgies polítiques que tot pacte implica, sembla més útil limitar-lo als partits que ara donen suport al govern central, és a dir, l’esquerra i els nacionalistes. La raó és que d’aquesta manera és més fàcil que sigui efectiu i executiu. És el que la ciutadania vol: no declaracions, sinó accions.

S’ha presentat com una necessitat arribar a uns nous Pactes de la Moncloa que la ciutadania recorda vagament. Tenen més de quaranta anys. Aquells pactes van reduir els salaris i flexibilitzar les condicions de contractació de treball i van facilitar l’acomiadament per la via de reduir les indemnitzacions. L’esforç va raure en els treballadors per permetre recuperar l’economia i reduir una inflació que feia difícil l’activitat econòmica, per poc competitiva.

El que ara es precisa no és això. Tenim un mercat de treball pràcticament lliure, no tenim inflació i els tipus són baixos. Cal compensar pèrdues a persones i negocis per raó del confinament forçat, que haurà impedit l’activitat econòmica durant mesos. La responsabilitat és de l’Estat i, per tant, és l’Estat qui ha de compensar aquestes pèrdues. I és urgent que ho faci de cara a la recuperació. El context dels Pactes de la Moncloa i l’actual no tenen en comú més que les condicions extremes, però ni són comparables ni els remeis han de ser similars.

Si es pretén un pacte sobre aquestes bases és evident que qui en té la màxima responsabilitat i qui n’ha de suportar el pes econòmic és el govern central. La conseqüència serà un increment del deute públic, un deute que és de tots nosaltres, i els efectes del qual són avui limitats com a conseqüència del molt baix tipus l’interès que ha fixat el Banc Central Europeu, el BCE.

Sense la UE i sense l’euro, Espanya estaria en circumstàncies similars a les de l’Argentina, amb una inflació alta i el sistema bancari en fallida. Espanya ha rebut préstecs del BCE per valor d’uns 450.000M€ des del 2008 a interès d’un 1% o 1,5%. És possible que ara rebem 200.000 M€ més per pal·liar la crisi sanitària. A banda d’aquests préstecs, des del 1980 fins al 2020 Espanya ha rebut de la UE transferències a fons perdut d’uns 800.000 M€ -valor del 2000- per a millores en infraestructures, ajuts a la recerca i reformes estructurals. La ciutadania espanyola és poc conscient d’aquestes circumstàncies i de la necessitat de revertir aquesta situació d’endeutament. La solució és Europa, tant per mercat com per solidesa financera.

Hem d’enfortir la nostra economia basant-la en la producció de béns i serveis a partir del desenvolupament tecnològic i no de salaris baixos, els quals paguen uns impostos que no arriben a compensar la despesa mitjana de l’Estat en serveis per treballador -sanitat, ensenyament, etc.- i converteixen així una part de la nostra població en estructuralment deficitària.

Per seguir vivint amb el nivell de benestar de què ara disposem hem de fer reformes profundes en la nostra economia i millorar la nostra posició competitiva. Qui dugui a terme aquests canvis ha de tenir determinació i intel·ligència: serà difícil i llarg. D’aquí la necessitat de coherència entre els partits que donin suport a aquesta tasca i en el govern que se’n faci responsable.