La coalició

“No és possible entendre aquells que odiem”

James Russell, 1848

Quan les circumstàncies polítiques són complexes, quan són extremes, quan els problemes semblen insuperables, quan la ciutadania d’un estat es divideix i queda separada per un gran desacord, cal un govern de coalició entre dretes i esquerres, una coalició dels que pensen d’una manera i dels que ho fan de l’oposada.

A les properes eleccions generals pot guanyar la dreta: PP, Cs i Vox. Si passa, no tindran dificultat per formar govern. La coincidència ideològica és gran encara que Cs afirmi que no ha pactat amb Vox a Andalusia, on participa en un govern que necessita el suport parlamentari d’aquest partit per governar si no vol caure immediatament. La dreta ha anat més a la dreta.

Una coalició com aquesta farà una política que serà rebutjada per la població de centre i d’esquerra, i per tant produirà un enfrontament entre aquesta població i la que és de dreta. Serà una vacuna: si passa, és possible que la ciutadania no torni a votar de la mateixa manera en molts anys. La influència política de Vox produirà un govern que molts ciutadans rebutjaran. Espanya no està avui en l’escenari dels anys quaranta.

Si el PSOE guanya i pot formar govern amb Podem, catalans i bascos, però la victòria no és gaire contundent, és probable que el PSOE, en el qual conviuen dues percepcions polítiques diferenciades, prefereixi governar amb la dreta, és a dir, Cs o PP. La vella guàrdia del PSOE s’ha fet gran en edat i actitud, i moltes persones en fer-se grans miren més al passat que al present i no volen perdre el que tenen... És una llàstima, perquè és precisament aquella coalició la que podria fer desaparèixer la virulència en el problema de Catalunya, i també la que podria fer la política econòmica i social que el país necessita després de l’increment desmesurat de les diferències de renda entre rics i pobres dels darrers anys. Les paraules de Russell citades a l’inici donen la clau de la impossibilitat.

El proper govern espanyol té dos problemes que ha d’afrontar, el problema catalán i la política social i econòmica per als propers quatre anys. En relació al primer, Cs no és un bon aliat per al PSOE. Per a l’independentisme i el sobiranisme català, Cs és l’enemic declarat, ja que l’origen i raó de ser d’aquest partit va ser combatre’l. En relació al segon, i malgrat que la seva política social i econòmica semblaria més liberal que la del PP, Cs té dues febleses: la falta d’experiència de govern, i un desplegament de posicions escassament estable que en els darrers dos anys l’ha portat a bascular d’esquerra a dreta en funció de les perspectives electorals. Això els fa poc fiables per als poders econòmics d’Espanya, que lògicament no volen córrer riscos... si els poden evitar.

Si la coalició fos de PP i PSOE, en relació a Catalunya podrien pactar una política estrictament autonòmica, la qual cosa seria acceptable per als seus electorats. Pel que fa a la política social i econòmica a nivell general, una coalició de PSOE i PP ofereix totes les garanties d’experiència de govern i de política de defensa de l’ statu quo actual. És el que volen el món econòmic i una part de la ciutadania, la que té una escassa focalització política i un interès limitat per les qüestions que van més enllà del seu entorn personal o familiar directe...

En cas de coalició, la fuga de votants de PSOE a PP i a la inversa serà escassa, perquè són partits diferents amb electorats diversos. Per als aparells dels partits, això pot ser percebut com un avantatge; i al contrari, si hi ha similituds entre els partits col·ligats, una de les raons per evitar coalicions és el desgast que pot donar-se per efecte de la dilució de l’ideari i la fuga de militants. Una realitat en el cas d’una aliança entre Cs i PSOE, i menys si és entre PSOE i PP.

A Espanya mai hi ha hagut un govern de coalició, però una coalició dels dos partits líders de la dreta i l’esquerra sí que ha governat amb èxit en altres estats com Alemanya, Suècia, Holanda, Dinamarca... Aquesta circumstància podria esgrimir-se com un avantatge polític. L’experiència i la repetició d’un èxit sempre és una garantia, encara més si no es volen córrer riscos. A més, una coalició de PP i PSOE asserenaria la premsa de dretes, força encesa amb la qüestió catalana, i això eliminaria part de la crispació.

La conclusió és evident, però té un petit inconvenient: l’antagonisme radical del senyor Casado amb el senyor Sánchez. Quan tots els factors són favorables però els personals i de part no ho són, el resultat és força previsible. Això mateix es pot afirmar del senyor Rivera, però la seva flexibilitat política farà que aquest problema sigui més petit si arriba el cas.

Es demostrarà la importància relativa dels grans principis -estabilitzar Espanya- encara que es contraposin als interessos de part i als de classe. La coalició més probable serà Cs i PSOE... si sumen. Com deia Josep Pla, “no en dubtin pas”.