El poder discret

El Japó per cultura, per tradició i per història és un país discret, meticulós, amb cura pels detalls. La dictadura militarista que va conduir a la guerra va enfortir encara més aquest sentiment perquè va fer palès que l’imperialisme agressiu va portar al desastre, al patiment i al retrocés com a estat, com a cultura i com a poble. El record d’Hiroshima i Nagasaki, un xoc de dimensió sense precedents, no s’ha esborrat.

Des de la guerra, la democràcia ha estat un component de l’estabilitat malgrat el creixement econòmic fins als anys 80, que va convertir el país en una potència econòmica i simultàniament en un nan polític. La voluntat de discreció és tanta que la seva Constitució prohibeix el desplegament de l’exèrcit fora del territori nacional i el país té un límit molt baix de despesa militar i de dimensió del seu exèrcit. Ara creix una certa consciència crítica en el si de la ciutadania, que creu que el Japó depèn massa de la Xina per a la seva prosperitat i dels EUA per a la seva seguretat.

La irrellevància del Japó és una constant en la geopolítica mundial. La dimissió del primer ministre Shinzo Abe al setembre, després de vuit anys ininterromputs de govern, no desperta interès perquè es dona per descomptat que en el futur tot serà com ha estat en el passat. No hi ha hagut canvi de política en el últims 70 anys: sempre ha governat el Partit Liberal Democràtic excepte en dos curts períodes, als anys 90 i 2000.

La relació amb la Xina ha estat intensa, però menys disruptiva que amb els EUA. El Japó exporta el 18% a la Xina i n’importa el 24%. Amb els EUA, el 7% i el 18%: el desequilibri és el doble amb els EUA que amb el Japó. La pèrdua d’ocupació que aquest comerç ha comportat ha estat mínima al Japó, en part per la protecció laboral dels treballadors i per una intel·ligent planificació que combina importacions i producció pròpia en les cadenes de valor dels productes propis per al mercat intern i l’exportació. La taxa d’atur és del 2,5% i no ha passat mai del 5%, ni tan sols en la crisi del 2008. L’envelliment de la població no fa preveure que aquestes taxes puguin créixer en el futur. De fet, hi ha escassetat de treballadors joves.

Al Japó la diplomàcia econòmica li ha permès omplir el buit deixat pels EUA per la seva intempestiva sortida del tractat del mercat transpacífic, que suposa un valor segur per a les exportacions japoneses.

Hi ha dos problemes de veïnatge que el Japó no ha estat capaç de resoldre en els darrers anys. Les indemnitzacions als coreans del sud, que van ser esclavitzats durant l’ocupació japonesa als anys 30 i 40, i la tensió amb Corea del Nord, que continua experimentant amb míssils que sobrevolen el Japó i demostren palmàriament la feblesa militar contra una agressió que és simbòlica però que podria transformar-se en real. L’oposició de la població japonesa al rearmament converteix la resposta a l’amenaça en pràcticament inexistent. Aquesta és possiblement la millor resposta.

El tractament de la pandèmia i l’impacte sobre la població són una prova de cultura i civilització. L’impacte al Japó ha estat mínim comparat amb els EUA: menys de 2.000 morts enfront de 250.000, i 80.000 contagiats enfront de milions demostren la disciplina i el respecte per les mesures empreses pel govern amb rigor i encert.

Quan als 80 l’economia japonesa es va estancar en el seu creixement, molts van pensar en un risc de crisi econòmica i inestabilitat. No va passar, però la despesa pública va augmentar. Avui el nivell d’endeutament del país és dels més alts del món, però el deute està en mans d’entitats i particulars japonesos i això li resta transcendència i risc.

El successor d’Abe és un polític conservador, Yoshihide Suga, que seguirà la seva política i per tant continuarà el camí de discreció i estabilitat dels darrers anys.

Aquesta estabilitat contrasta amb la política japonesa de finals dels 30, que va portar el país a envair Manxúria en una guerra cruenta que va mobilitzar milions de soldats, o l’atac als EUA a Pearl Harbor, que va portar el Japó a iniciar una guerra que no podia guanyar mai donada la desproporció de PIB, població, recursos naturals, extensió territorial, capacitat tecnològica i industrial... entre els EUA i el Japó.

L’única resposta plausible a aquesta audàcia absurda és analitzar la realitat oblidant la pregunta clau. Malgrat el poder militar japonès i la feblesa del Regne Unit i França per defensar les seves colònies, Indoxina i Malàisia, per la guerra a Europa, i dels EUA per defensar les Filipines si perdien la flota del Pacífic (d’aquí ve Pearl Harbor), i malgrat que aquestes guerres parcials es podien guanyar, la derrota final era ineluctable donada la desproporció de forces. És una demostració palpable que de vegades la meticulositat porta a l’error. S’analitza el detall i es perd la visió global.

Quan aquestes circumstàncies excepcionals no es donen, la discreció i la meticulositat són altament productives. És la història del Japó en els darrers 70 anys.