L’edat de la foscor

L’època històrica que va de l’inici del cristianisme a la conversió de l’Imperi Romà a la nova religió és desconeguda i sorprenent. L’emperador es converteix a una religió practicada per menys del 10% de la població de l’imperi, que en aquells anys sumava uns 60 milions de persones.

Constantí, abans de la batalla de Maxenci el 312 dC, va mirar al cel i va veure sobre el sol el signe d’una creu, i va sentir les paraules “Amb aquest signe venceràs”. Va guanyar la batalla i a través de l’edicte de Milà va promoure que es concedís “als cristians, i als ciutadans que ho volguessin, practicar la religió que cadascú lliurement desitgés”.

Les persecucions de cristians en els 300 anys anteriors van ser curtes i esporàdiques. La primera, que es produeix cap al 250 dC, va durar un any sota l’emperador Deci, la segona va durar tres anys sota l’emperador Valerià, i la tercera, la gran persecució, va durar deu anys, però tot i així va tenir un impacte menor. Com està documentat, els màrtirs no van ser desenes de milers -com van reivindicar els cristians-, van ser centenars... Es van matar cristians, es van destruir esglésies i es van cremar textos bíblics, però la magnitud de la persecució va ser limitada, va durar poc. La història transmesa ha estat la cristiana i ha explicat les coses d’una altra manera.

El monoteisme és fàcil de comprendre, més encara quan, un cop el cristianisme es converteix en la religió de l’estat, la tolerància inicial es transforma en persecució dels que no l’accepten o no el practiquen amb exclusivitat. El politeisme no pretenia resoldre els problemes de la gent. L’Olimp era com una vida en un altre nivell on déus diversos, a vegades enfrontats, lluitaven com ho feien els humans per defensar els seus interessos.

El cristianisme “porta solucions”, canvia aquest paradigma. Per anar a una nova vida millor i eterna només cal practicar la religió cristiana, l’única verdadera, creure en un sol Déu en exclusió dels altres, fer sacrificis i castigar el propi cos per combatre les temptacions, no caure en les passions i fugir de les “complexitats” de la cultura, on s’amaga el diable, que busca la perdició de les ànimes. Sant Agustí va dir: “La saviesa d’aquest món és niciesa inútil envers Déu”. I també: “El cristià ha de practicar la penitència, és legítim violentar la llibertat dels altres per corregir el seu error...”

La influència i la intransigència del cristianisme creix ràpidament. El 356 dC es declara que adorar els déus antics és il·legal i castigat amb la mort. El 380 dC es fan lleis contra tot ritual no cristià. El 399 dC es decreta que, “si quedés algun temple als districtes rurals, ha de ser demolit sense tumult, perquè, quan ho hagin estat, la base per a tota superstició desapareixerà”.

El 392 el bisbe Teòfil destrueix el Serapeu, temple i centre d’estudis i art gairebé tan important com la Biblioteca d’Alexandria. Poc temps abans Teòfil havia dit: “La creu és la que va tancar els temples i va obrir les esglésies. La creu és el que ha portat la confusió als dimonis i els ha fet fugir terroritzats”. S’ha de destruir la idolatria, la fe cristiana no admet competència o relativitat.

Es tracta de no deixar en peu cap centre de la cultura antiga i substituir-la amb el fanatisme dels creients en el nou Déu, que en exclusió dels altres és l’únic verdader. No cal saber res, amb la fe n’hi ha prou per guanyar el cel i el martiri és la clau de volta d’una nova religió que vol deixar enrere un passat “confús” i complex sense referències úniques, clares i exclusives.

La destrucció dels “símbols pagans” porta a la mutilació d’imatges i a la crema de llibres. El pas de la tolerància a la persecució es produeix en un curt període de cinquanta anys, però té efectes decisius per a la preservació de la cultura clàssica. Es perd per sempre un gran nombre d’obres d’art, de llibres i escrits, i per tant d’idees, se salva menys del que es destrueix. En moltes ciutats la gent “espontàniament, sense necessitat de cap ordre de l’emperador, destruïa temples i estàtues i erigia cases de pregària”.

El 415 els parabalans, secta cristiana especialment intransigent, maten Hipàcia, filòsofa i matemàtica a Alexandria, símbol de la tradició clàssica.

Al segle V la Bíblia en llatí estava escrita en demòtic, llenguatge vulgar, i el contrast amb la literatura clàssica era absolut. Era com si Déu parlés sense estil i elegància. Sant Jeroni descrivia certs passatges de la Bíblia com a incultes i repel·lents.

El combat del cristianisme amb la cultura clàssica, entre el 350 i el 450 dC, és l’inici de la falla en la tradició cultural clàssica. Hauran de passar mil anys abans que, amb el Renaixement, es recuperi aquest forat creat pel fanatisme d’uns quants que guanyen el poder polític de l’imperi i arrasen la tradició anterior.

Són les invasions dels pobles d’Àsia les que formalment acaben amb l’Imperi Romà. Els visigots arriben a Roma el 410 dC, però l’afebliment de l’imperi és anterior i es deu en part al conflicte entre “pagans” i “cristians”, que accelera la descomposició política i la decadència.

Hi ha raons per preguntar-se si és certa la idea, àmpliament estesa i acceptada, que és el cristianisme el que salva la tradició clàssica, o si s’ha de puntualitzar que aquest procés es dona després que el cristianisme contribuís durant dos segles a la destrucció de la tradició clàssica.

El fanatisme dels primers anys del cristianisme va seguit de la foscor de deu segles d’intransigència i certeses absolutes. La història l’escriuen els guanyadors, que tenen tendència a oblidar “el que no volen que surti a la llum”. El recent llibre de Catherine Nixey contribueix a documentar aquest buit.

El monoteisme, si és minoritari, s’adapta a l’estructura social i política del seu entorn, però si és majoritari voldrà imposar les seves creences de manera transcendent i farà impossible la pluralitat. Ens convé tenir-ho present quan fenòmens actuals, com alguns dels que estan tenint lloc en l’àmbit de l’islamisme i recentment també del judaisme, ens ho recorden.