L’excusa i la raó

Els partits polítics han de donar explicació dels seus actes. Actes que es justifiquen pel servei públic que donen i la defensa de la ideologia que professen. Els partits viuen del suport que aconsegueixen de la ciutadania, dels vots dels seus electors, del suport dels seus militants, de les aportacions econòmiques d’aquells ciutadans, associacions i empreses que poden i volen fer-les, de la publicació de les seves opinions en els mitjans... És precisament per aquestes raons que han d’explicar sempre el perquè del que fan i decideixen.

A l’empresa això no és necessari fer-ho explícit, perquè és inherent al seu objectiu fundacional que la raó última de les seves actuacions és la defensa de l’interès econòmic del seus accionistes, primer, i de la satisfacció de les persones que directament o indirectament en formen part, segon. Aquest objectiu secundari és clau; si no s’aconsegueix, el primer és inabastable: les empreses que no venen productes o serveis perquè no interessen als seus clients desapareixen...

Quan les raons per justificar les accions i decisions preses pels partits polítics són inexactes, s’afirma només una part del que es pensa o es creu, o es deforma la realitat, llavors la conseqüència inevitable és que es practica el populisme, és a dir, es pretén agradar a la majoria de manera simplista i superficial sense el suport d’una reflexió racional i sòlida.

Quan s’utilitza la falsedat amb voluntat d’enganyar per obtenir un benefici ocult, a voltes inconfessable per immoral o directament oposat al que és l’interès públic, se segueixen les pautes del feixisme o del bolxevisme; són tots dos iguals pel que fa a aquesta pràctica, encara que estiguin ideològicament als antípodes: “Defenso els meus amb mentida si cal, perquè són els meus”.

El resultat de les eleccions municipals a Barcelona ha estat ajustat, molt ajustat. La diferència entre els dos partits que han tingut més vots, ERC i els comuns, és d’uns 5.000 vots, menys d’un 1%. Per governar calen coalicions o, en la seva absència, cal deixar que l’alcalde sigui el primer de la llista més votada, governant en minoria i aplegant majories variables en funció de les qüestions que s’hagin d’aprovar. Una situació que fa difícil emprendre les grans decisions i projectes que la ciutat necessita.

Hi ha dues possibles majories en funció del nombre de regidors, és a dir, dels vots que es tenen al consistori. La primera, ERC i els comuns -amb el suport de JxCat o el PSC, 20+5 o 20+8 sobre 41-. La segona, els comuns i el PSC amb el suport de Cs -en regidors, 18+6.

La primera té entitat per la coincidència en el programa electoral d’ERC i els comuns. La discrepància principal la trobem en la urgència de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, prioritària per a ERC, i de llarg termini i sense data fixa per als comuns. La resta de les qüestions poden ser fàcilment acordades perquè les diferències són d’intensitat i matisació, però no de concepte.

La segona és heterogènia ideològicament i conceptualment. De fet, la discrepància i ruptura de la coalició per governar entre el PSC i els comuns a l’Ajuntament fa un any i mig es deu exactament a aquesta qüestió. És una coalició muntada, com ha dit el Sr. Valls, per evitar que l’independentisme arribi al govern de l’Ajuntament. De fet, és la mateixa raó per la qual es vol evitar que Vox entri a les institucions: la seva ideologia, el seu plantejament de la política, la seva intransigència, el seu supremacisme s’ha d’evitar per no inocular a la societat el verí del feixisme amb efectes històricament prou coneguts per la societat catalana i espanyola... En vam patir una guerra civil que va devastar l’Estat. Una autèntica catàstrofe per a Catalunya i Espanya.

La qüestió és: ¿es pot qualificar Vox com ERC?, ¿tenen tots dos partits el mateix comportament polític?, ¿la mateixa perillositat social? Si la tenen, la resposta és evident, s’ha d’aïllar Vox com s’ha d’aïllar ERC, i en aquest cas la segona alternativa, és a dir una coalició dels comuns i el PSC amb el suport de Cs, tindria sentit perquè conjuraria el perill de l’entrada a les institucions de partits polítics qualificables de tòxics.

Però si ERC és un partit que comparteix el sobiranisme però està disposat a treballar per millorar el país, d’essència absolutament democràtica i que té el nivell de seriositat i predictibilitat que és necessària en política, ¿llavors, per què tractar-lo com Vox?

La qüestió és, doncs, senzilla: només si ERC fos un partit feixista o dictatorial o supremacista, com ho és Vox, tindria sentit posar un cordó de salvaguarda al voltant seu com s’està fent amb Vox, i, per tant, només en aquest cas la coalició entre els comuns i el PSC amb el suport de Cs tindria raó de ser. En l’àmbit del raonament científic aquesta explicació té un nom: demostració per reducció a l’absurd. És l’absurd el que demostra la falsedat de l’argument.