Si fos cert

Si fos cert que l’esquerra es guia per les ideologies més que pels interessos i que la dreta ho fa més pels interessos que pels ideals, si fos cert que el pacte Ciutadans-PP -que conté mesures de caràcter social amb un cost xifrat en 28.500 M€ per a quatre anys- es durà a terme escrupolosament, si fos cert que la voluntat manifestada per C’s i el PP de governar per a tots es traduirà en actes concrets i no en promeses incomplertes, com ha passat reiteradament amb el partit del govern els últims quatre anys, si això fos cert, i només podem jutjar si és probable o improbable perquè la certesa necessita temps per poder ser comprovada, seria el moment que el PSOE condicionés la formació d’un govern de la dreta a la introducció de modificacions explícites en l’acord tancat entre C’s i el PP i la seva continuïtat al seu compliment efectiu.

Per al PSOE, políticament, adherir-se al pacte demanant només l’aprofundiment dels compromisos presos i el seu compliment no té prou pes; cal més, cal molt més perquè aquesta decisió tingui força, visibilitat política i suposi una diferenciació constatable per a la ciutadania en general i per als votants d’esquerra en particular.

El pacte té falta de credibilitat pel que fa a la voluntat real i contrastable de reformar l’Estat perquè les mesures anticorrupció plantejades per C’s no han estat netament imposades al PP sinó negociades amb ells, quan precisament el PP és l’origen més important de la corrupció política que patim. ¿Té credibilitat qui negocia amb el causant del problema en lloc d’imposar-li la solució? La resposta és òbvia.

D’altra banda, Catalunya és un problema important per a l’estabilitat d’Espanya i, per tant, la seva integració en el si de l’Estat ha de tenir una resposta concreta i plausible perquè sigui acceptada per les parts.

De fet, C’s, coherent amb la seva raó de ser, ha introduït elements -l’ensenyament trilingüe (un model fracassat ja a les Balears la legislatura passada), la pèrdua de pes com a prioritat política del corredor mediterrani- que han empitjorat i agreujat la posició de partida.

Si s’accepta que Catalunya no té probablement avui prou pes polític -que no és el mateix que econòmic- per ser independent, d’acord amb la insuficient i explícita voluntat dels catalans, però sí que en té per desestabilitzar Espanya, llavors des d’una visió estrictament espanyola s’ha de concloure que aquesta carència requereix prioritàriament una solució.

Així doncs, ¿el PSOE podria plantejar una esmena profunda al pacte actual C’s-PP introduint-hi canvis que vagin directament si no a resoldre sí a suavitzar aquest problema territorial clau per a l’estabilitat de l’Estat, però sense cedir totalment als objectius nacionalistes -referèndum- per evitar la pèrdua de suport electoral fora de Catalunya? La clau d’aquesta alternativa podria ser un nou repartiment del pressupost entre comunitats autònomes i govern central, transferint a les comunitats més fons sense canviar la proporció entre elles per evitar discussions del tot perjudicials en el moment actual. Aquesta política tindria la justificació d’augmentar el finançament per a polítiques socials... De la mateixa manera, i amb la mateixa finalitat, es podria plantejar el respecte a la política de llengua impulsada durant més de trenta anys pel PSC, etc.

La crítica a aquesta proposta política des de l’òptica del PSOE és òbvia: no és possible fer-ho pel conflicte intern que provocarà entre els poders territorials del partit. Però hi ha dos arguments contra aquesta posició. El PSOE tindrà un desgast electoral important quan es visualitzi que les noves eleccions són forçades per ells sense haver assajat una modificació del pacte actual que el condicioni a una política més d’esquerres o alternativament haver intentat un govern des de l’esquerra. El segon argument és que l’increment de la dotació econòmica de les comunitats autònomes serà un ajut important perquè la proposta sigui acceptada en el si del comitè federal.

Quan la situació és de feblesa extrema i creixent, que és la situació actual del PSOE, fortament desdibuixat a Catalunya i havent perdut la tradicional hegemonia a Andalusia, la política que es desenvolupi no pot ser de manteniment polític sinó de canvi de direcció i de discontinuïtat amb el que s’ha fet en el passat. Cal una certa èpica i diferenciació respecte al camí seguit fins a arribar a la situació actual, de la qual cal necessàriament sortir. Una política de discontinuïtat i canvi té més risc a curt termini però és l’única alternativa plausible a llarg termini quan, com és el cas, el present és extremadament difícil... i el futur incert.

Aquesta possibilitat és improbable i, si efectivament no es duu a terme, les conseqüències són conegudes: el PSOE es condemna a ell mateix a una crisi profunda i a una refundació dura de resultat incert.