La gestió de les decisions

Pràcticament tota la societat britànica d’un nivell cultural i social mitjà i alt es va posicionar contra el Brexit. Els líders dels partits britànics també: els conservadors en la seva gran majoria pels efectes que podia tenir en l’economia; i, si bé els laboristes no van fer campanya pel Remain, no es van posicionar tampoc en favor del Brexit. Els líders occidentals, des del president Obama fins als europeus, s’hi declaraven en contra. Malgrat tot, va guanyar el Brexit de manera inesperada.

La crisi econòmica ha generat desconfiança en la política i en els polítics: “Aquests no són capaços de resoldre els problemes econòmics de les nostres famílies i la desocupació dels nostres fills, i la immigració no ens ajuda en res. La desigualtat i la injustícia creixen i els polítics en lloc de resoldre problemes ens han portat una burocràcia -molta ve de la UE- que ens ofega i no ens resol res... Estar sols ens farà més lliures i ens farà estar menys condicionats; ja hem demostrat que sabem cuidar-nos de nosaltres mateixos...” Pocs pobles com el britànic poden vantar-se amb fonament de ser capaços de seguir el seu propi camí sense ajut extern.

El 2010, abans de les eleccions, el primer ministre Cameron va prometre que la immigració, un problema agreujat per la crisi econòmica, que era llavors de 200.000 persones a l’any, es podia reduir dràsticament. Es tractava d’una preocupació per a la població. La UE obliga a acceptar la lliure circulació de persones en el seu territori. El 2014 Cameron va declarar: “Sé el que voleu i ho arreglaré, aniré a Brussel·les, no acceptaré un no per resposta i quan parlem de lliure circulació de persones aconseguiré el que voleu”. El 2016 la negociació del Regne Unit amb la UE per limitar la immigració de ciutadans de la UE es va saldar amb un fracàs... es va limitar als nouvinguts l’accés a beneficis socials, però l’acord va quedar lluny dels objectius britànics. No podia ser: a la base del tractat de la UE hi ha la lliure circulació de persones i el comerç sense restriccions ni taxes, el mercat lliure.

La decisió de primar els objectius del Partit Conservador sobre els objectius del Regne Unit va portar Cameron a prometre un referèndum i a guanyar les eleccions generals del 2015, però el risc, que va córrer per raons més tàctiques que estratègiques, amb l’argument força discutible que si la promesa del referèndum no s’hagués fet el país hauria esdevingut ingovernable, va ser un error.

Fins molt avançada la campanya no hi va haver voluntat del Partit Conservador de posicionar-se pel Remain. Tant Cameron com Osborne es van negar a oposar-se de manera directa i clara a Michael Gove i Boris Johnson, els líders del partit partidaris del Brexit. S’havia de preservar la unitat del partit. Tots dos van fer campanya amb el líder del UKIP, Nigel Farage. No hi va haver un posicionament contrari del partit a aquestes polítiques i la posició va anar “fent forat” en una qüestió que semblava menor perquè es pensava que abans del referèndum seria fàcil de superar... La lògica estava en el Remain. És cert que, quan les enquestes van fer disparar les alarmes, es va reaccionar, però era tard, massa tard. El problema intern del Partit Conservador pel que fa al referèndum no es va voler abordar o es va fer amb insuficient decisió i contundència.

Jeremy Corbyn, líder del Partit Laborista, es va oposar a la UE el 1975 i mai en va ser un defensor actiu, però en els mesos anteriors al referèndum la seva posició ambigua va ser més a favor de sortir de la UE que de quedar-s’hi. I quan es va veure que el resultat del referèndum era incert i el dany electoral per al Partit Conservador, si perdia el referèndum, podia ser gran, aquest oportunisme va condicionar la seva política. Res estratègic, tot tàctic.

Ningú va pensar seriosament en les conseqüències que el Brexit podia suposar per al comerç, les exportacions, el mercat intern. Els acords comercials internacionals fets a través de la UE ara s’hauran de refer, una tasca immensa després d’haver delegat en la UE aquesta responsabilitat des del 1973, quan el Regne Unit va entrar a formar part del mercat únic. No és una qüestió menor, perquè requerirà un esforç d’anys i, per tant, comportarà un període intermedi que serà llarg i amb efectes negatius per al comerç, cosa que tindrà inevitablement conseqüències en l’economia.

En definitiva, el PIB del Regne Unit es veurà afectat. Un efecte no menor serà perdre la posició privilegiada en el mercat financer de la UE de la qual la City es beneficiava. Com s’ha pogut cometre un error d’aquesta magnitud amb tanta lleugeresa?

Els lideratges sempre s’han d’exercir internament, amb els propis, i quan això no es fa, les conseqüències poden ser molt negatives, sobretot si es parteix de la base que el fet no succeirà i, per tant, la preparació per evitar-ne els efectes, o actuar si succeeix, és insuficient per la poca dedicació a l’alternativa, a causa de la por, la manca de definició per quantificar-la i planificar-la...

A Catalunya ha succeït un fet similar. No hem previst prou les conseqüències de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i, per tant, de la pèrdua de les pròpies institucions quan el govern central havia donat mostres inequívoques de la decisió de fer-ho. Era un fet que els enfortia davant de la ciutadania espanyola, no catalana, tal com han demostrat els fets...

En política, igual que en els negocis, no es pot actuar sense preveure i decidir prèviament què es fa en cas que el pitjor dels escenaris possibles es materialitzi.

El problema és sempre ser capaç d’assumir el desgast que implica explicar als propis els pitjors efectes de les decisions preses i fer entendre que entre el que és dolent i el que és pitjor sempre s’ha de saber triar per evitar això últim en favor d’una solució menys dolenta... No fer-ho té conseqüències a llarg termini.