La inoportunitat

La globalització ha canviat el món. La interconnexió comercial, les polítiques de preservació i sostenibilitat, el terrorisme, el turisme, les migracions, les xarxes de comunicació i la informació han fet que el present, i encara més el futur, siguin diferents del passat.

Des de la Pau de Westfàlia, l’ordre mundial es basava en el respecte a la sobirania dels estats. Les guerres napoleòniques van acabar amb aquest paradigma, que es va recuperar al segle XIX fins a la guerra franco-prussiana del 1870. L’experiència de les guerres mundials de 1914-1918 i de 1939-1945 va demostrar que era necessària una col·laboració entre estats que evités la seva repetició. Va néixer la UE a partir de l’interès econòmic del mercat únic. Era més fàcil aconseguir-ho així que des de la cessió de sobirania i el pacte polític. El model, 60 anys després, mostra els seus límits, però ha funcionat.

El naixement d’una potència econòmica i militar d’àmbit mundial per la seva victòria al Pacífic i a Europa el 1945 va donar lloc a una tutela del món occidental per part dels EUA.

Es va viure en dues grans esferes d’influència sota dos models diferenciats per l’economia de lliure mercat i l’economia planificada, que pel conflicte entre elles van enfortir la col·laboració entre estats en les seves respectives àrees d’influència. A partir del 1990, la tecnologia i la desaparició del socialisme com a model alternatiu han donat un nou impuls a la globalització, probablement imparable.

El debat en els últims anys de l’administració Obama era si la política de control exercida pels EUA des del 1945 era sostenible. Obama ha dit recentment: “...el món és dur, complicat, confús, ple de confrontació i tragèdia. Per avançar en la nostra seguretat i els nostres interessos, en la difusió dels valors i ideals que ens preocupen, hem de ser incisius i generosos, seleccionar els objectius i reconèixer que hi haurà ocasions en què no podrem fer altra cosa que fer veure al món allò que, sent terrible, no tenim capacitat per resoldre. Hi haurà ocasions en què els nostres interessos xocaran amb la nostra voluntat de preservar els drets humans. Hi haurà ocasions en què podrem fer alguna cosa per salvar innocents de la mort, però hi haurà ocasions en què no podrem...”

Robert Lieber i Eliot Cohen, dos acadèmics en ciència política, critiquen aquesta estratègia. Lieber considera que la retirada dels EUA en la defensa de l’ordre polític internacional no “produirà un canvi benigne en les polítiques dels seus adversaris”, i tampoc farà que els seus aliats prenguin un rol més actiu en la defensa de l’ordre liberal i democràtic, cosa que permetria la retirada parcial dels EUA i la reducció del seu protagonisme.

Cohen critica l’escepticisme del president Obama en relació a l’eficàcia de la força militar per aconseguir objectius polítics estables. Reconeix que els resultats de les guerres després de l’11 de setembre contra els talibans, Al-Qaida i l’Iraq han estat en gran manera inútils, però defensa que l’alternativa de no fer-les hauria estat pitjor per als interessos dels EUA i del món lliure. Considera, contràriament, que la força del poder militar dels EUA és essencial per afrontar els conflictes del futur: la Xina, Rússia, el terrorisme jihadista i els riscos de la globalització.

És aquest el debat que s’hauria de fer dins la nova administració nord-americana, perquè aquesta creixent interconnexió del món requereix una col·laboració internacional més estreta. Richard Haass, president del Consell per a les Relacions Internacionals dels EUA, defensa que s’ha de passar del concepte de la “sobirania de la responsabilitat” a la “responsabilitat de protegir”, obligacions que tindrien els governs respecte dels seus ciutadans. Si no fossin satisfetes, altres estats podrien executar-les en defensa de l’interès mundial. El concepte és agosarat i suposa un risc si no hi ha un control d’aquesta obligació, però mostra fins on pensen que s’ha d’arribar per protegir aquest ordre mundial més interconnectat alguns ideòlegs polítics.

Una idea contraposada a aquesta, però amb idèntica finalitat, és acceptar lideratges diferenciats per àrees geogràfiques i d’influència. Una idea probablement més pràctica, teòricament menys arriscada però no fàcil de dur a la pràctica.

A Europa hi ha un corrent d’opinió creixent contrari per la decepció de certa ciutadania respecte de la UE: el retorn al nacionalisme dels estats que s’ha traduït en el Brexit i en la recuperació de l’ultranacionalisme a Polònia i Hongria.

No hem tingut sort. El nou president dels EUA manifesta que “Amèrica primer”. És la mateixa idea que va defensar Alemanya als anys 30 i que ens va portar a la guerra...