“Jo acuso”
“El meu deure és parlar, no vull ser còmplice. Les meves nits són turmentades per l’espectre de l’innocent que expia en l’empresonament més injust un crim que no ha comès”. Aquest és un fragment de la carta oberta a Félix Faure, president de la República Francesa, que Émile Zola va publicar al diari 'L'Aurore' el 13 de gener de 1898.
El 22 de desembre de 1894 un consell de guerra havia condemnat el capità de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus –jueu nascut a Alsàcia– acusant-lo de traïció per haver passat documents secrets al Reich alemany. Es va demostrar que això era fals. El govern de la República i el sistema judicial francès havien fet una instrucció mancada de les comprovacions processals reglamentàries i en part secreta per raons de seguretat de l’estat.
Dreyfus va ser condemnat a ser empresonat perpètuament i traslladat a l'illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Però la família d'Alfred Dreyfus –la seva dona Lucie i el seu germà Mathieu– no accepten la sentència i intenten revertir-la. El 1895 George Pickard, cap d'intel·ligència de l’exèrcit francès, descobreix una carta de l’agregat militar de l’ambaixada del Reich a París, Swartzkoppen, a l’oficial de l’exèrcit francès Ferdinand Walsin Esterhazy, que demostra de manera irrefutable que és ell el responsable dels fets. Ho posa en coneixement de Billot, ministre de la Guerra General, que afirma que la instrucció és correcta. Pickard és apartat del cas i destinat a l’Àfrica. Posteriorment és empresonat.
Émile Zola, escriptor de renom, però no membre de l’Acadèmia Francesa de la Llengua, era a la literatura francesa de l’època el que avui seria definit com un 'outsider'. Amb el suport dels socialistes Jean Jaurès i Léon Blum, del polític radical Georges Clemenceau i de l’escriptor Octave Mirbeau, convenç l’editor del diari 'L'Aurore', Ernest Vaughan, de publicar el seu article. Quan es publica, el 90% de la ciutadania francesa creu que Alfred Dreyfus és culpable... i es produeix un xoc social profund. Émile Zola és perseguit judicialment i ha de fugir al Regne Unit per no ser empresonat.
La dreta francesa –conservadors, monàrquics i nacionalistes–, Charles Maurras, fundador del partit d’extrema dreta Action Française, i el 'sistema' polític de la República defensen la condemna d’Alfred Dreyfus: “La justice doit être inapelable et respectée”. La campanya de premsa contra Zola no té aturador. L’esquerra al·lega que en el fons del cas hi ha l’antisemitisme i denuncia les irregularitats de la instrucció i del judici.
El nou ministre de la Guerra, Cavaignac, el 7 de juliol de 1898 afirma a l’Assemblea que té proves concloents que Alfred Dreyfus és culpable. Finalment, se celebra un nou judici i el coronel Hubert-Joseph Henry, que havia manipulat proves, es veu descobert i se suïcida. El ministre Cavaignac dimiteix i George Pickard és restituït. El judici, celebrat el 30 de juny de 1898, torna a condemnar Alfred Dreyfus a una pena de deu anys però el 19 de setembre el president de la República, Émile Loubet, l’indulta.
Émile Zola mor el 1902. Al seu funeral, Anatole France va dir: “Ves-te'n en pau, vas ser per a nosaltres la veu de la consciència humana”.
Però Lucie Dreyfus no accepta l’indult perquè suposa el perdó d’una falta comesa i afirma que no hi ha hagut falta. Així, continua l’acció judicial i finalment el 12 de juliol de 1906 Alfred Dreyfus és retornat amb honor al seu rang a l’exèrcit, al mateix lloc d'on públicament havia estat deshonorat i degradat.
El judici que avui es fa als polítics catalans acusats de rebel·lió i sedició ofereix similituds i paral·lelismes amb el cas Dreyfus: la importància de la família dels acusats, la voluntat de justícia i tenacitat dels defensors, la constància d’una part de la ciutadania –que vol que hi hagi justícia–, la defensa del 'sistema' per part de la dreta més dura, la intoxicació periodística de l’opinió pública, el conflicte polític paral·lel a la instrucció de la causa i la indesitjable barreja de sentiments socials –l’antisemitisme i l’anticatalanisme–... Però també hi ha notables diferències.
Es pot pensar que la instrucció no ha estat tan neutra com seria exigible, que els informes policials són més de part que equilibrats, que l’empresonament dels polítics ara processats ha estat més una venjança i un advertiment que una necessitat processal, però el judici no s'ha acabat i, per tant, el 'sistema', amb la sentència, es pot autocorregir –malgrat que els danys i greuges ja fets als acusats no poden ser compensats– si es demostra que els acusats són innocents dels gravíssims càrrecs que els imputen.
Però el que sí que es posa ja de manifest és la diferent vitalitat de la societat francesa de final del segle XIX i la de l’espanyola de principi del segle XXI. ¿On són els intel·lectuals espanyols de prestigi que, com Émile Zola, denunciïn els fets i assumeixin el risc de ser condemnats i perseguits socialment i judicialment? ¿On són els directors de mitjans de comunicació com Ernest Vaughan, que va dir “És obvi que aquest assumpte és de grans proporcions” i malgrat les pressions i els riscos va decidir publicar l’article d’Émile Zola? ¿On són els polítics que diferencien entre la ideologia i la neutralitat de la instrucció judicial, en el cas català posada en evidència pels veredictes dels tribunals a Alemanya, Bèlgica i Escòcia?
¿Tindrà la més alta instància de l’Estat el coratge i sentit de la justícia per indultar els acusats si són condemnats per fets no totalment provats, com va fer el president de la República, Émile Loubet?
No és just ni equànime prejutjar el que no ha passat, però advertir, des del màxim respecte per les decisions judicials, de les conseqüències morals i polítiques que es poden derivar de les decisions que es prendran a curt termini, és un dret i també un deure per als que no som més que ciutadans lliures i iguals.
