N’hi ha prou?

Després d’uns dies d’incertesa, ahir Mariano Rajoy va anunciar que el PP accepta el plec de condicions que va posar sobre la taula Albert Rivera perquè Ciutadans passés de l’abstenció al vot afirmatiu en la seva investidura. Pertoca, doncs, analitzar les condicions que el PP ha assumit.

1) Anunciar la data d’investidura. Era una obvietat, perquè es tracta que hi hagi govern. El PP ja ha anunciat la data: el debat serà el 30 d’agost.

2) Expulsar tot càrrec públic imputat per corrupció. Té tota la lògica: crearà tensió al PP i probablement en altres partits. Les fidelitats en el temps, quan es trenquen, creen conflicte.

3) Eliminar els aforaments. S’haurà de canviar la Constitució, i es necessita el PSOE perquè calen el 66% dels vots del Congrés. A curt termini és més imatge que realitat, malgrat la lògica de la mesura.

4) Canviar la llei electoral. Caldrà canviar la Constitució i, per tant, es necessita també el PSOE. Es proposa més proporcionalitat i llistes obertes. Aquest augment de la proporcionalitat dificultarà la formació de governs perquè el Parlament serà més fraccionat. Afavoreix Ciutadans però no és necessàriament positiu per a l’interès general. Les llistes obertes són útils perquè el poder dels partits es reduirà i faran més responsable l’elegit davant dels seus electors.

5) Limitar els mandats dels presidents. A curt termini no tindrà efectes, i a llarg termini és positiu però secundari.

6) Comissió parlamentària sobre el cas Bárcenas. Té lògica i crearà problemes al Partit Popular. Si el PSOE i altres partits de l’oposició la gestionen bé, lluny de l’interès partidista, pot significar un pas important per a la millora de la transparència política, però també pot suposar un fracàs i, per tant, un desencís més per a la ciutadania si l’interès partidari és superior al general.

En resum, un punt és obvi, dos fan necessari un canvi constitucional i, per tant, no són més que una declaració d’intencions, i tres tenen utilitat per a la política en general.

És poc, si no són altra cosa que el pròleg d’acords de més llarg abast d’un pacte de legislatura que permeti a un govern minoritari desenvolupar una política aprovada per majoria al Congrés que sigui estable i previsible. Aquests sis punts tenen un valor significatiu com a imatge perquè el PP aparentment els ha acceptat tal com estan redactats; aquest valor s’hauria perdut si els haguessin regatejat i haguessin quedat en menys del que són. La ciutadania pensaria que la transacció és una prova més de la nul·la voluntat, tan proclamada pels partits polítics, de regeneració. Quedaran efectivament així?

Sorprèn -pot ser una tàctica per a la negociació que es durà a terme els pròxims dies- que els punts no incloguin cap reforma de caràcter social i econòmic, però la raó probablement és que el PP i Ciutadans són partits d’ideologies paral·leles i conservadores.

Com que aquest acord per permetre la investidura del Sr. Rajoy necessita el PSOE, i una vegada fet evident i inamovible que els nacionalistes bascos i sobretot catalans són “l’enemic que tothom ha d’evitar”, és el moment que aquest partit atorgui la seva abstenció a canvi de reformes en línia amb el seu programa polític, per exemple la llei laboral, la llei mordassa, el repartiment del finançament entre comunitats autònomes i govern central -quan són les comunitats les que suporten la major part de la despesa social-, ajuts i inversions en R+D, la racionalització i priorització de les inversions en infraestructures, com l’ AVE i Rodalies, etc. El país necessita aquestes reformes i encara més les precisions de com i quan es faran. Haurien de ser explícites i públiques. Si el govern no les dugués a terme, el PSOE i la resta de partits de l’oposició estarien justificats per fer-lo caure. Comptarien amb els vots necessaris per fer-ho.

A través del canvi del finançament entre el govern central i les comunitats autònomes i incrementant el de les comunitats sense canviar el repartiment entre elles -cosa que seria, segur, un focus de conflicte-, seria possible aconseguir un cert suport, probablement més implícit que explícit, dels partits nacionalistes. Aquest és el punt feble d’aquest pacte polític per a la governabilitat, que té una carència clau: no planteja solucions per resoldre el problema català.

Com a conseqüència de l’acord hi haurà d’haver un canvi constitucional menor per fer estrictament el que s’ha compromès a fer sense entrar en un canvi constitucional profund que podria portar a una discussió política llarga, ara desproporcionada i inoportuna, per l’alt cost i el minso resultat aconseguible donat l’equilibri de forces al Congrés.

És el moment del pragmatisme i no dels grans principis, malgrat les manifestacions grandiloqüents de defensa d’Espanya del Sr. Rivera, que capitalitza en excés la seva acció política... i es nota.