El somni i el malson

He tingut un malson, el PP i Cs competint per ser més nacionalistes espanyols, i un somni, el PP fent de partit d’estat i buscant una solució per a tots

És dissabte a la tarda. Un bon dinar amb família i amics, amb conversa intranscendent però propera. A la sobretaula, plàcidament, m’adormo durant uns minuts. Somio.

La pugna entre el PP i Cs per la defensa dels valors de la dreta és aferrissada: es tracta de saber qui va més lluny. Ara el problema és l’independentisme català, la competència és dura. Es tracta de modificar lleis generals per recuperar competències cedides a la comunitat autònoma que ara es volen retornar a l’Estat per recentralitzar-lo. És una política sense matisos amb voluntat de llarg termini, encara que no és segur que ho pugui ser; la política és sempre canviant.

La nació descansa en la diferenciació cultural, la llengua, el sentiment d’identitat, les tradicions, els mites, els herois i en tot allò que capitalitza el sentiment de nosaltres, els millors, i ells, la resta.

El nacionalisme és per si mateix construïble, es pot enfortir: l’orgull de ser es pot explicar i ensenyar. Les nacions s’han creat i desenvolupat al llarg de la història, i no necessàriament coincideixen amb els estats, resultat d’una formulació legal de la nació. Que un estat no coincideixi amb una nació no és un problema, és més aviat una sort...

Va ser el president Wilson, el 1919, amb la intenció d’evitar la repetició la guerra, qui va impulsar que els nous estats a Europa havien de coincidir necessàriament amb les nacions, i això va crear un trasbals de territoris i poblacions, conseqüència de fets històrics, que va produir més conflicte que pau, més enfrontament que acceptació mútua... L’estat és una màquina de defensa i agressió amb una funció fonamental: la seva perpetuació. Quan coincideix amb la nació, aquesta voluntat s’accentua.

Des del nacionalisme espanyol es pot pensar: si Catalunya és una nació, caldria afeblir-la per evitar, com ara ha succeït, que en temps d’efervescència es presenti un risc de trencament amb la nació superior, Espanya, pàtria comuna de tots els espanyols. A Catalunya hi ha una incompatibilitat de sentiments i fidelitats; en definitiva, s’hi manifesta una no adhesió als valors compartits de la nació espanyola, que es vol superior i dominant sobre la catalana...

Potser el PP per guanyar Cs ha d’anar en una altra direcció: practicar un nacionalisme més inclusiu

És una visió simplista però útil per defensar el concepte d’Espanya com “ una unidad de destino en lo universal”, fent servir una definició arcaica. Aquesta argumentació és rendible electoralment fora de Catalunya i és per això que Cs i el PP competeixen pel mateix concepte. Han de demostrar que són més purs i genuïns en la defensa d’aquests principis que els altres.

Un dia els estrategs electorals del PP descobreixen que guanyar Cs amb aquesta formulació és difícil, molt difícil... probablement impossible. Els de Cs són més joves, més moderns, i no arrosseguen una tradició de corrupció que ha afectat el partit de manera àmplia i profunda, cosa que fa pensar, sigui cert o no, que és un mal arrelat que infecta tots els dirigents, tots... i que crea, per tant, una desconfiança en els seus líders. L’adhesió electoral al partit ha esdevingut més per exclusió que per voluntat.

Però sense la urgència del dia a dia, i amb una mirada més tranquil·la i més a llarg termini, aquests estrategs s’han fet la pregunta de com es pot resoldre el problema català, que és també un problema espanyol. La solució és no competir al mateix nivell, no fer xocar dos nacionalismes, sinó asserenar-los i sobreposar-los, un -més genèric- per sobre i l’altre -més específic- per sota. Es tractaria de fer compatible l’autonomia econòmica de Catalunya amb un control més lax per part de l’Estat de les seves finances, l’ensenyament en català amb el manteniment del castellà, la història pròpia amb la història comuna... Buscar la solució a Catalunya a partir de les solucions al País Basc, que han donat resultat després d’una quasi guerra civil que ha durat 40 anys.

Aquests estrategs del PP arriben a la conclusió que per guanyar Cs no s’ha de córrer més que ells, sinó anar en una altra direcció, defensant el que és essencial per a Espanya sense caure en el parany del “jo més que tu”. Sent més estadistes que partidaris, més generalistes que particularistes, practicant un nacionalisme més inclusiu i més intel·ligent, com el que es practica en altres estats europeus -el Regne Unit, Alemanya, Holanda- i americans -el Canadà.

A les eleccions guanya el PP a partir d’aquest missatge més tranquil, que electors del partit, molts gent gran i instal·lada, entenen i comparteixen: “Si hi ha una solució no traumàtica, ha de ser la bona”. Això modula la política del govern espanyol cap a la transversalitat compatible amb catalans, bascos i moderadament antagonista amb el socialisme no radical... i la independència de Catalunya passa a llarg termini. Sense renunciar a res, tothom troba una manera de viure sense la confrontació contínua, que queda ajornada... a qui sap quan.

Un raig de sol m’arriba a la cara, la tarda és tranquil·la i lluminosa, sento una conversa llunyana i comprenc de sobte que m’he adormit...

Em ve al cap de manera confusa el que he somiat, que no soc capaç de formular de manera ordenada perquè els somnis són intensos i difusos al mateix temps, i la intensitat elimina els matisos i sobretot les raons. He tingut un malson, el PP i Cs competint per ser més nacionalistes espanyols, i un somni, el PP fent de partit d’estat i buscant una solució per a tots, catalans i espanyols, i aplicant-la per fer possible, més possible, la convivència.

Un amic se m’acosta i em diu: “Ara, després de la becaina, ¿vols un cafè per despertar-te?” Dic que sí i callo: no goso explicar-li el que he somiat...