Publicitat
Publicitat

Tot (no) s’ha perdut

Hi ha una solució que no deixa vencedors ni vençuts, d’aquí ve la seva utilitat

L’article d’en Gaziel l’octubre de 1934, després que el president Companys declarés la independència de Catalunya dintre de la “Confederació de Repúbliques Ibèriques”, tenia aquest títol. Deia Gaziel: “La història de Catalunya és això: cada cop que el destí ens col·loca en una cruïlla decisiva, en què els pobles han de triar entre varis camins, el de la seva salvació i el de seva perdició, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment en el que condueix al precipici”.

Això encara no és així, però pot ser-ho. Falten pocs dies.

L’aplicació dura i ràpida de l’article 155 de la Constitució Espanyola és el que el govern central porta al Senat. Dintre del PP ha guanyat la línia dura, el PSOE és un ostatge d’aquesta política i Cs n’és un entusiasta partidari.

Intervenció total de la Generalitat, destitució del president, del vicepresident i de tots els consellers, intervenció dels mitjans de comunicació públics a Catalunya, control dels Mossos, govern autònom exercit des de Madrid, Parlament controlat, qualsevol resolució presa ha de ser auditada i aprovada pel govern central... i eleccions el gener del 2018.

Una opció per a la Generalitat de Catalunya pot ser:

1) Declara la independència i això augmenta la cohesió de l’independentisme, la CUP i Junts pel Sí.

2) No convoca eleccions. Deixa que ho faci el govern central. El president no incompleix la seva paraula amb els partits independentistes.

3) El desordre social i les manifestacions al carrer seran freqüents, “el carrer és nostre”.

4) Governar des de Madrid Catalunya com es pretén amb l’aplicació de l’article 155 no és fàcil. L’estructura de l’Estat és autonòmica, això ara a curt termini no es pot canviar. Part dels funcionaris no faran la seva feina encara que no incompleixin el mínim de les seves obligacions. Poden pensar que aquestes circumstàncies actuals són temporals i no voldran ser vistos com a col·laboracionistes si la normalitat torna. La ineficiència de l’administració autonòmica serà visible. La ciutadania ho veurà i s’incrementarà la seva oposició al govern central. La ineficiència administrativa al servei de l’independentisme...

5) Si alguns membres de l’executiu de la Generalitat són encausats, aquesta serà una raó més perquè quan es convoquin eleccions ni ERC, ni el PDECat, ni la CUP ni Podem s’hi presentin. És difícil una vegada iniciats els processos judicials aturar-los.

6) Si les eleccions se celebren i només s’hi presenten el PP, Cs i el PSC és probable que l’abstenció política sumada a la tècnica, a la por de votar i a la mandra de fer-ho arribi al 70%. L’abstenció a favor de l’independentisme... La credibilitat del Govern, probablement presidit pel candidat de Cs, serà nul·la.

7) L’economia patirà. No hi haurà inversió estrangera. La fugida d’empreses es reforçarà. El consum intern baixarà. A sis mesos podem entrar en recessió a Catalunya. Espanya reduirà el seu creixement i pot arribar a l’estancament. Europa tindrà un problema en el quart estat membre per PIB de la Unió. El problema, que és especialment greu perquè no s’hi veu sortida fàcil, començarà a ser europeu.

Aquesta és l’opció del “com pitjor millor”. El govern d’Espanya ha de ser conscient que en la seva fortalesa hi ha també la seva feblesa. Les amenaces de què passaria si es declarava la independència ja s’estan complint, per tant, es pot pensar que cada cop es té menys a perdre, l’opció extrema “és igual, anem a totes” pot guanyar adeptes.

Dintre del PP ha guanyat la línia dura, el PSOE és un ostatge d’aquesta política i Cs n’és un entusiasta partidari

Aquest plantejament ve de la creença del govern central i del partit que li dona suport que els catalans estan abduïts pels independentistes, que la CUP condiciona de manera determinant Junts pel Sí, que els mitjans de comunicació de la Generalitat són realment mitjans de propaganda, que l’escola catalana és una escola d’adoctrinament i no de formació, que els catalans són bona gent que quan s’alliberin d’aquests jous tornaran a la sensatesa... Per això s’aplica l’article 155 de manera integral i rigorosa. Es pensa que si s’elimina la causa desapareixerà l’efecte... Poden estar equivocats. Haurien de pensar què fan si ho estan.

No està tot perdut perquè hi ha una alternativa millor.

Que es pacti una renúncia a la independència a canvi d’un sistema estatutari que el poble de Catalunya aprovi en referèndum.

Que es pacti un nou finançament específic per a Catalunya similar al basc en estructura, agència tributària compartida, encara que amb diferències quantitatives, que haurien de ser menors, en el contingut econòmic. Competències exclusives en ensenyament, llengua i cultura. Infraestructures bàsiques transferides, etc.

Aquesta és una solució que no deixa vencedors ni vençuts, d’aquí ve la seva utilitat.

És exactament el que es va fer a Irlanda el 1921 quan Michael Collins, líder independentista, va tornar de Westminster amb un pacte en el qual Irlanda renunciava a la República i acceptava ser un estat associat a la Commonwealth.

Hi haurà persones que preguntaran quina seguretat té l’Estat que Catalunya no torni a iniciar un procés cap a la independència com va passar el 2010. La resposta és clara. És Espanya qui ha d’atreure Catalunya. Algú es pot preguntar per què els estats americans no volen marxar de la Unió. La resposta és òbvia, fora s’hi està pitjor que dintre.

Aquesta alternativa, perquè passi, ha de sortir del president Rajoy. És el gran el que ha de fer el primer gest. Va ser el primer ministre del Regne Unit, Mr. Lloyd George, qui va escriure al cap del govern autònom irlandès, Mr. De Valera, per proposar iniciar les negociacions. La situació és tan extrema i greu per a Catalunya i Espanya que si no ho fa el president Rajoy ho hauria de fer el president Puigdemont. No es pot perdre l’oportunitat per un formalisme important, però secundari pel fi a aconseguir. El primer pas: “Jo no aplico l’article 155 i tu convoques eleccions i no declares la independència”. L’escenari, el Senat.

És el reformisme el que fa grans els pobles. El camí de la confrontació té dues certeses, a curt termini patiment i a llarg termini trencament.

Etiquetes